Foto: Clàudia Codina
Foto: Clàudia Codina

Mentre penso aquestes línies camino pels carrers de l’Eixample amb mascareta perquè a hores d’ara el meu subconscient ja no recorda quan ha de portar-la i quan no. Dreta, esquerra, dos avall i un amunt. Si algun observador extern –li direm cervell genial– examinés el meu recorregut amb deteniment, s’adonaria que dibuixo un laberint impossible.

Me l’imagino intentant desxifrar-lo amb un cafè a la mà i empès per aquest afany tan humà d’entendre-ho tot. Delint-se per trobar-hi un sentit. Me l’imagino també decebut hores més tard i amb bosses liloses de cansament sota els ulls mentre descobreix, amb resignació, que l’únic motiu pel qual esquivo i redreço el meu trajecte tantes vegades és per intentar evitar els carrers amples. Que l’únic que em mou és intentar evitar les autopistes d’aquest fred desproporcionat que sembla que ha arribat a Barcelona per quedar-s’hi a viure.

Això passa amb moltes altres coses, em dic mentre amb la clau dins el pany empenyo el portal amb el braç esquerre i m’adono que la portera ja ha posat l’arbre de Nadal al replà.

Fa setmanes que a banda d’esquivar els carrers est-oest em resisteixo també a aquesta necessitat implícita de fer balanç que el mes de desembre porta incorporada. Spotify wrapped-year, foto-vídeos-resum a Instagram, muntatges tràilers vitals de TikTok, articles apocalíptics i recopilatoris antològics m’inunden les xarxes i la vida fins al punt que és inevitable mirar cap endins.

I finalment hi caic i ho faig mentre torno a imaginar-me el cervell genial analitzant aquesta vegada tots els meus moviments dels últims dotze mesos. La urgència del gener, la tranquil·litat del febrer i el renéixer del març. Les camises de l’abril, l’estiu precoç del maig i la ressaca del juny. El juliol que al final no, l’agost de capçal a zero graus, el setembre de fugir i l’octubre de tornar per arribar a un novembre amb complex de primavera.

I me l’imagino altre cop amb el cafè a la mà i l’artèria temporal marcada, intentant donar coherència al relat i buscant el punt d’inflexió, el moment clau, la voràgine del canvi. La frase perfecta, la sacsejada en majúscules, la seqüència justa que precedirà el boom que tots els bons guionistes esperen. L’abans i després que em farà diferenciar el vint-i-u dels vinguts i els que vindran quan sigui una velleta que mira la vida des del vèrtex d’una habitació petita de parets blanques.

Però resulta que no.

Quan obro la porta de casa el menjador està il·luminat de forma intermitent pels llums del carrer Mallorca. Em preparo un te i tanco els ulls mentre invoco el cervell genial amb aquella barreja de vergonya i sinceritat que l’ocasió mereix.

I em reconec afirmant que potser era veritat que després de la tempesta venia la infravalorada calma i que potser està bé que no passi res. Que no tot té la força d’un sentit ni cal entendre-ho. Que, després de dos anys de voràgine, probablement també hi hagi màgia en passar-ne un sobrevivint mentre escapes del fred.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Lluís del Cerro a febrer 09, 2022 | 08:01
    Lluís del Cerro febrer 09, 2022 | 08:01
    Bon dia, Suggereixo incloure la data de publicació en cada article. No coneixia na Clàudia Codina i després de llegir "Intempèrie" (m'ha agradat molt, per cert ...) he vingut a "Fred" i m'agradaria saber quan fou escrit. Salutacions i gràcies, Lluís

Nou comentari

Comparteix