Gent així

Foto: Anna Pawleta

No esculls néixer. I tampoc no ho fan els teus fills. Els portes al món perquè creus que val la pena, dic jo, viure. I en canvi, amb el temps es troben, igual que ens hem trobat nosaltres, que la vida és preciosa, sí, mentre ho és.

Que la vida té una part fosca no t’ho explica ningú. Ets petit per entendre-ho. Potser, tant de bo, tinguis la immensa sort d’esquivar tots els infortunis i a més a més creuar-te, posem per cas, només gent bona en el camí.

Però la veritat és que el món és injust, la naturalesa, cruel, i la gent dolenta, em sap greu però existeix. I en aquesta mena de selva maquillada de civilització i de progrés, estaràs exposat a la intempèrie, a les nits de vent de dalt sense refugi, al desconsol. A la por, la solitud, la tempesta a sobre el mar i tu trampejant per sota l’aigua l’onada.

Tant de bo tinguis la sort de conèixer o haver-te creuat amb gent així. Vull dir gent com la senyora Lourdes de Freginals, que a totes les nenes, inclosa jo, deia filleta i tota la bondat del món vivia en el seu mirar. O com el seu marit Francisco, que s’esforçava a fer riure tothom i a alegrar-nos les menjades, que la vida són dos dies, collons, i els temps de patir ja els hem passat.

Gent que et guarda un túper, que et demana el cotxe i te’l torna net i ple de gasolina, gent que et va a buscar a l’estació, gent que se’t presenta a casa amb una botella de vi perquè sí, no, no és per beure ara, és per a tu, per quan no hi hagi res a celebrar. Gent que t’escolta com si li anés la vida, gent que et pren seriosament i gent que et prendrà a broma quan calgui, perquè l’humor absurd és el que em fa més gràcia i res és més absurd que viure.