Foto: Vanessa Pike-Russell
Casa meva ja no té portes ni finestres però diumenge a la nit, per uns instants, l’habitació feia olor de gessamí, com aquell vespre en un carrer desconegut d’un poble on encara em costa tornar. Havíem sortit d’un restaurant i ella, la dona de somriure fàcil i ulls lluminosos que també tenia una mare amb Alzheimer i que un vespre em va dir “conta-li coses”, va aturar-se i va obrir els braços i va dir, “Ho sentiu?”, i de cop tot era gessamí, les llambordes i el mur de davant del restaurant i l’hora blava que se’ns desfeia entre els dits. Gessamí ella i la meva pell i el meu desig secret. Dormo aquests dies sense finestres ni portes i ja no se sent l’olor dolça i intensa de la flor blanca, però me la invento cada vespre i cada matí, no fos cas que m’oblidés dels ulls lluminosos i els somriures fàcils, dels balcons amb sol, del llindar d’una cuina des d’on mirava feinejar la mare i li contava coses.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia
