Foto: Green Chameleon

Al marge superior dret de l’agenda grisa que vaig comprar un matí de postguàrdia passejant pel Gòtic hi tinc una llista. Acostumen a ser una successió de jeroglífics escrits amb bolígraf blau o negre que la meva jo del passat ha gargotejat ràpidament alguna tarda. Frases curtes, noms propis, telèfons, adreces o fins i tot paraules sincopades seguides de barres, guions i símbols indesxifrables. Les separen dues ratlles de paper mil·limetrat i un quadret blanc perfectament delimitat, marca obsessiva de la casa, que suposadament omplo de tinta quan ja he anat al súper, quan ja he trucat a “x”, enviat aquell correu, acabat aquella presentació, escrit l’article que em fa perdre el son i reservat dos sopars que tinc pendents i no puc ajornar més ara que ja ens deixen.

I la llista creix mentre els dies s’allarguen a la ciutat que mai dorm. I una deixa de ser per fer. Fer, fer i fer. I una deixa de parar per respirar i comença a córrer per llevar-se i, amb el cafè amenaçant encara a la gola, trepitjar el carrer volent ser-ho tot. Volent ser la que sempre sí, la que tot ho pot i mai renuncia. Volent ser la competència i l’estabilitat encarnades. La salut i l’exemple en majúscules. Dos centímetres de productivitat menys cada dia pel pes de les coses-que-ja-no sobre les espatlles. I una deixa de ser per conviure amb aquesta sensació de no arribar mai que infiltra lentament les vèrtebres de la columna dorsal. Amb les palpitacions a les jugulars i les nits llargues compartint matalàs amb la síndrome de l’impostor. La dosi de ganes de viure justes per no engegar-ho tot a rodar.

Al marge superior dret de l’agenda grisa que vaig comprar un matí de postguàrdia passejant pel Gòtic hi tinc una llista. Creix i no l’acabo, però respiro i somric i segueixo endavant. Perquè a vegades el no és la resposta i no soc ni tan estable ni tan competent ni tan ordenada ni tan metòdica com voldria i potser aquesta és la gràcia i el secret de tot plegat. Perquè a vegades cal parar per parar de veritat i adonar-te, encara que sigui la tarda d’un dijous de juny enganxifós, que el més important és justament el que no ho sembla.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Alba Centelles a juny 17, 2021 | 18:14
    Alba Centelles juny 17, 2021 | 18:14
    Brillant, esperançador, necessari i, perquè no, tranquil·litzant.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix