Glorification of busy

Volent ser la que sempre sí, la que tot ho pot i mai renuncia

Foto: Green Chameleon

Al marge superior dret de l’agenda grisa que vaig comprar un matí de postguàrdia passejant pel Gòtic hi tinc una llista. Acostumen a ser una successió de jeroglífics escrits amb bolígraf blau o negre que la meva jo del passat ha gargotejat ràpidament alguna tarda. Frases curtes, noms propis, telèfons, adreces o fins i tot paraules sincopades seguides de barres, guions i símbols indesxifrables. Les separen dues ratlles de paper mil·limetrat i un quadret blanc perfectament delimitat, marca obsessiva de la casa, que suposadament omplo de tinta quan ja he anat al súper, quan ja he trucat a “x”, enviat aquell correu, acabat aquella presentació, escrit l’article que em fa perdre el son i reservat dos sopars que tinc pendents i no puc ajornar més ara que ja ens deixen.

I la llista creix mentre els dies s’allarguen a la ciutat que mai dorm. I una deixa de ser per fer. Fer, fer i fer. I una deixa de parar per respirar i comença a córrer per llevar-se i, amb el cafè amenaçant encara a la gola, trepitjar el carrer volent ser-ho tot. Volent ser la que sempre sí, la que tot ho pot i mai renuncia. Volent ser la competència i l’estabilitat encarnades. La salut i l’exemple en majúscules. Dos centímetres de productivitat menys cada dia pel pes de les coses-que-ja-no sobre les espatlles. I una deixa de ser per conviure amb aquesta sensació de no arribar mai que infiltra lentament les vèrtebres de la columna dorsal. Amb les palpitacions a les jugulars i les nits llargues compartint matalàs amb la síndrome de l’impostor. La dosi de ganes de viure justes per no engegar-ho tot a rodar.

Al marge superior dret de l’agenda grisa que vaig comprar un matí de postguàrdia passejant pel Gòtic hi tinc una llista. Creix i no l’acabo, però respiro i somric i segueixo endavant. Perquè a vegades el no és la resposta i no soc ni tan estable ni tan competent ni tan ordenada ni tan metòdica com voldria i potser aquesta és la gràcia i el secret de tot plegat. Perquè a vegades cal parar per parar de veritat i adonar-te, encara que sigui la tarda d’un dijous de juny enganxifós, que el més important és justament el que no ho sembla.

Comentaris

    Alba Centelles Juny 17, 2021 6:14 pm
    Brillant, esperançador, necessari i, perquè no, tranquil·litzant.

Nou comentari