Foto: Richard Vignola



Jo soc bella, oh mortals! com un somni de pedra,
I el meu pit, en què tothom, successivament, s’hi ha ferit
És fet per inspirar al poeta un amor
Etern i silenciós com la matèria

Charles Baudelaire, Les Flors del Mal




Fa uns dies un amic em va preguntar com estava. “En un estat de malenconia productiva”, li vaig respondre, sense saber definir-li gaire bé aquell concepte que m’acabava d’inventar. “Però estàs bé?”, va insistir ell.

Ho estava, i tant. Era simplement que una necessitat de pensar i repensar m’allunyava una mica del món, de manera natural i gens traumàtica ni trista. La cadència de l’entotsolar-se, un ritme lent i conscient que va una mica descompassat respecte a la resta de vides i que mira més endins que enfora, com quan t’embadaleixes arrencant-te un repèl del dit. És, si ho penso, com aquella tos a què els metges també anomenen productiva, aquella en què el pit comença a descongestionar-se i els pulmons expulsen la mucositat que els oprimia. La malenconia productiva també deu ser, intueixo, el tram final d’alguna cosa i per això, com la tos, no em resulta del tot incòmoda. La veig més aviat com un pas previ inevitable per fer net del tot.

“Agafo un bloc de marbre i en trec tot allò que hi sobra”. Així resumia la seva tècnica l’escultor francès Auguste Rodin. Dimecres passat vaig acostar-me a la Fundació Mapfre per veure, pels pèls, la magnífica exposició L’infern segons Rodin, amb més de cent peces, entre esbossos i escultures que van servir per configurar una de les meves obres preferides: La Porte de l’Enfer. Inicialment, Rodin l’havia pensat com una narració d’alguns dels cants de L’Infern de Dante, un infern de damnats i pecats originals, un infern que –com deia Sartre- eren, en certa manera, els altres. Un infern clàssic del més enllà, diríem.

La lectura apassionada que l’escultor va fer de Les Fleurs du Mal de Charles Baudelaire, quan Paul Gallimard li’n va encarregar les il·lustracions, va acabar canviant lleugerament la direcció dels motius. L’infern va prendre un matís més interior i, sobretot, es va apropar a la vida. El veritable infern era allò que ens turmentava mentre érem vius. Rodin va voler esculpir una al·legoria de la condemna en vida de l’amor i les passions. Un infern íntim que presidia, al capdamunt dels batents, la seva escultura més coneguda, Le Penseur.

La darrera sala del recorregut està dedicada, precisament, al Pensador. Una reproducció de mida similar a la que hi ha al jardí del Musée Rodin de París ocupa el centre de la sala. L’escultura més famosa de Rodin em genera un respecte que costa d’explicar, la sensació que estic observant algú que no hauria d’estar mirant, que no vol que el miri. Algú que du a terme un acte privat. El pudor de la certa intromissió.

A la sala hi havia un opuscle que duia per títol El Pensador i la malenconia. Vaig començar a llegir-lo. Parlava de la manera com la malenconia s’havia representat iconogràficament a través de la història de l’art. En com en el gest de l’escultura de Rodin, que observa des de dalt la condemna dels mortals, s’hi endevina un gest melancòlic, inherent a l’acte mateix de pensar.

El text, signat per l’escriptor Rafael Argullol, em va fer connectar de seguida la figura del pensador amb el meu estat de malenconia productiva. També amb allò que va dir Víctor Hugo –a qui Rodin va esculpir, per cert– que “la malenconia era el goig d’estar trist”.

“És el pensament, que em du a un estat de malenconia que té alguna cosa de reconfortant, de bella”, vaig respondre aquell dia al meu amic. Dimecres, davant el Pensador, vaig adonar-me que pensar és, en gran part, agafar el cisell i desprendre’s de tot allò innecessari. Com Rodin esculpint un bloc de marbre per obrir pas a la bellesa de pedra, silenciosa i eterna que, en la veu de Baudelaire, condemnava els homes a rendir-s’hi, un darrere l’altre, sense remei.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix