I una habitació buida

Foto: Jaye Haych

He llençat els mitjons desaparellats. Tinc una muntanya de llibres que em diuen el que no vull tornar a llegir. En una bossa negra he abocat medicaments de mals de coll i de queixal que no em vaig prendre quan tocava, perquè me n’oblido, d’aquestes coses. Els jerseis, els vestits, les bufandes que no em poso mai: adeu, ja no estareu en cap armari esperant el vostre moment. Les restes de tu. Els papers discretíssims d’amors d’ahir que he llegit asseguda a la punta del llit. Tant a la punta que m’he vist davant de qui era fa mil vides, i m’he dit: hòstia, com canvia tot. I he preguntat a algú, com si aquest algú en sabés la resposta: què passarà, on serem d’aquí cinc anys?

Per rebre cal deixar espai, cal deixar anar. No vull decorar el futur de passats. Vull sentir que amb poc puc anar pel món, que m’assemblo més a algú que passa que algú que es queda, que sé destriar el que és un pes del que no. Que m’acompanyen coses lleugeres –i d’un pes importantíssim–: les persones que estimo, l’olor de pells, allò invisible que quan ningú ho sap, veig.

Deu caixes de cartró i una habitació buida, impersonal, que aquest diumenge algú altre es farà seva. Un pany tancat i un altre que obriré amb una clau que encara no sé quina forma té. Per canviar d’etapa cal canviar de lloc. I aquesta emoció de no saber què passarà és una pedreta que se m’encén entremig dels pits, i se m’enfila fins als ulls, que tornen a mirar. Que bé, passar les intencions a la pràctica: comprovar que puc tornar a començar, que els dies no són un bucle previsible ni una estafa disfressada, que no visc pendent de l’algun dia ho faré, sinó que mira, ho he fet i tampoc passa res, i potser passa tot.