Tants anys treballant a la ganiveteria Soto, m’és molt fàcil endevinar quan un client ve buscant un ganivet que li serveixi per tallar un bon pernil o bé per fer-se l’harakiri. Si venen per a això últim –naturalment no m’ho diuen–, per regla general els deixo fer, ja que jo no soc ningú per oposar-me a la seva voluntat, i menys encara si és la darrera. Però avui a última hora ha vingut una dona amb una determinació (i suavitat alhora) tan gran que m’ha deixat estabornit, i després de preparar-li un Verdier núm. 7, li he dit a l’Enric que tanqués ell la botiga i he sortit al seu encalç. No sé pas fins on l’hauria seguit (fins al final suposo), però amb prou feines havíem fet un parell de carrers que s’ha ficat dins d’un portal de l’Eixample. M’he esperat que agafés l’ascensor i he començat a pujar corrents les escales. Ella ha baixat al cinquè i ha tret unes claus. Jo m’he tornat a esperar i tot seguit he trucat a la porta per on acabava d’entrar.
–Perdona que t’hagi seguit –li he dit quan m’ha obert–. Però et puc preguntar per què faràs servir el ganivet?
La seva cara ho deia tot. I això no obstant ha somrigut per dir-me:
–Que has vingut per salvar-me la vida?
He abaixat el cap, una mica avergonyit.
–Normalment no ho faig.
–I amb mi, per què? –m’ha preguntat.
–Perquè he vist que la teva desesperació és sincera.
M’ha tornat a somriure: tenia el somriure bonic, no m’hi havia fixat abans.
–Que fan cuento els altres? –m’ha preguntat.
–Potser t’he seguit simplement perquè era l’hora de plegar.
Ha dubtat, un segon.
–Vols passar?
He passat. Després de deixar l’abric al rebedor, hem creuat un passadís i no he sigut conscient que era a casa meva fins que no he arribat al menjador i m’he trobat els meus dos fills adolescents i la meva mare asseguts al sofà mirant la tele. En aquells moments la dona s’ha girat cap a mi i m’he recordat de tot.
4
