Foto: Inés Cornelles


Jo gairebé no et coneixia, tot i que els últims dos anys hem compartit casa: aquesta, el Catorze –que l’Eva sempre em diu que és casa meva i que, esclar, també era la teva–. Malgrat la convivència, amb prou feines vaig poder parlar dues vegades amb tu, totes dues en celebracions vinculades al nostre domicili comú. La primera –abans que el càncer donés les primeres senyals de mort–, en la festa del primer aniversari de la revista, on ens van presentar; i la segona –després de–, en un dinar al Semproniana, aquesta tardor, amb una colla de col·laboradors del Catorze. Allà vas tenir el detall de fer saber a tothom que jo, el paio descol·locat que s’havia mig amagat al final de la taula, envoltat d’il·lustradors magnífics que no coneixia, i que acabava de presentar-se dient que no sabia ben bé com havia anat a parar allà perquè era actuari i portava tota la vida dedicant-se a fer números, que aquell paio, vas explicar a tothom, de tant en tant també escrivia i acabava de guanyar un premi; jo no havia gosat dir-ho.

Totes dues converses van ser en grup, amb altra gent, així que mai no vaig poder parlar amb tu a soles; però en el dinar al Semproniana, quan jo ja marxava, et vas tirar enrere a la cadira per dir-me que em tenies ben controlat gràcies a una amiga comú que jo vaig conèixer fa una pila d’anys, mentre em barallava amb les matemàtiques a la universitat.

Pocs dies després d’aquest dinar et vaig veure a la Fnac de l’Illa; t’esperaves a l’entrada, amb un grup de gent, per fer-hi una xerrada. Vaig dubtar si acostar-m’hi i mirar de parlar un moment amb tu, només amb tu, ara que sabia que em tenies controlat, però al final no ho vaig fer: està amb altra gent, ves que li diràs tu ara, total, si ja vau parlar abans d’ahir… la meva vergonya –o la covardia quan es disfressa de vergonya– té una capacitat il·limitada per trobar excuses. Ara me’n penedeixo: hauria incrementat en un gens menyspreable 50% el nombre de les nostres converses (ho veus com soc de números). I ja no ho podré fer: sempre seran dues, només dues.

Per això ara només em queda el recurs d’escriure aquí –ara que ja no hi ets–, el que no vaig poder dir-te mai en persona: que gent com tu fa del món un lloc millor, així, en general; i que la meva vida és millor gràcies als teus escrits, així, en particular. I –això ho afegiria ara– que vaig ser prou imbècil com per no dir-t’ho mai en persona. I que t’enyoraré.

Em sembla que els amics et deien Capde; jo no ho vaig ser, d’amic teu –tot i que m’hauria agradat i alguna cosa em diu (potser el tall de cabell) que ens hauríem avingut–, així que et diré Carles. I et confesso, Carles, que estic tan trist com si s’hagués mort un dels meus millors amics.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Maria Climent a juny 05, 2017 | 13:33
    Maria Climent juny 05, 2017 | 13:33
    És el primer comentari que deixo en aquesta casa. M'ha fet por no escriure'l perquè acabo d'aprendre una cosa: si vols dir-li res a algú, fes-ho, que després et trobes textos com aquest que no pots acabar de llegir perquè et couen els ulls. Doncs això, Jesús: m'has fet plorar. Ves a saber els anys que estarà ensenyant-nos coses en Carles a tots plegats.
  2. Icona del comentari de: Montserrat Barberà a juny 05, 2017 | 13:44
    Montserrat Barberà juny 05, 2017 | 13:44
    Només el vaig poder saludar una vegada a Sant Cugat a una xerrada que es va fer. Haig de dir que vaig interrompre una conversa que estaves mantenint amb un altre persona. Pot ser vaig ser una mal educada, però almenys ho vaig poder fer personalment. La meva relació directa va ser aquest, però en realitat et considerava un molt bon amic. Un altre persona que he perdut! Trobaré a faltar els teus escrits, no se qui ho deia, però ho feies d'una manera que semblava que ens escrivies a cada ú de nosaltres. Els temes eren tant propers, que t'agafaven ganes de poder xerrar cada dia amb tu. Gràcies Carles, t'admiro, però em fa molt mal que t'hagis mort. Fins sempre!
  3. Icona del comentari de: Yerma a juny 05, 2017 | 13:57
    Yerma juny 05, 2017 | 13:57
    Jesús molt ben explicat, crec que és com ens sentim tots... com si s'hagués mort el nostre millor amic... ens quedem orfes de les seves reflexions i sembla que la vida és fa més dura i sorollosa
  4. Icona del comentari de: Anòni a juny 05, 2017 | 17:41
    Anòni juny 05, 2017 | 17:41
    Jo tampoc et coneixia personalment però sempre que veia algun escrit firmat per tu, savía que llegintho treuria alguna cosa positiva. Ho he sentit profundament. Gràcies!
  5. Icona del comentari de: Jordi Illamola a juny 05, 2017 | 21:11
    Jordi Illamola juny 05, 2017 | 21:11
    Crec que el primer cop que vaig quedar atrapat entre les teves paraules va ser després del programa malalts de tele...feies un monòleg, al cap d'un temps varem ser pares i la meva companya em va regalar criatura i cia...després cada setmana era un adicte a la contra del nou 9 sabent qui eres i com escribies, quan més vaig rebre informàció de tú va ser quan la malatia va apareixer, la vida que aprenc l'ultim llibre que m'ha regalat i l'ultim regal despedir-nos de tu a l'Atlantida. A més compartim comarca. Fins sempre i gràcies per el que m'has fet sentir, crec que ens has influit a tots a ser millors persones.
  6. Icona del comentari de: Assumpta Vidal a juny 05, 2017 | 21:56
    Assumpta Vidal juny 05, 2017 | 21:56
    Dons si, no podies haver.ho dit millor. No el coneixia personalment, tot i que l'havia vist en pantalla, l'havia escoltat a la radio, i sobretot l'havia llegit i molt. El tenia seleccionat a la meva suscripcio de l'ARA com un "preferit" perque el sistema m'avises quan hi hagues un nou escrit seu... i deseguida estava ja llegint.lo, perque parles del que parles, sempre aprenia alguna cosa, sempre m'arribava la calidessa de les seves paraules, serioses i divertides, planeras i molt molt properes. Jo tambe sento com si s'hagues mort un dels meus amics, un bon i proper amic a qui trobare a faltar, pero a qui no oblidare. Tota la meva estimacio per l'Eva i la seva familia.
  7. Icona del comentari de: Imma Mateu a juny 05, 2017 | 22:40
    Imma Mateu juny 05, 2017 | 22:40
    Quin escrit tant bonic! La veritat, no he parat de llegir escrits que m' han emocionat molt. Ha estat al diari Ara, on els teus, t' han dit coses tant boniques!! Et trobarem a faltar Carles❤
  8. Icona del comentari de: T.Serra a juny 05, 2017 | 23:08
    T.Serra juny 05, 2017 | 23:08
    Moltes gràcies pel teu escrit! Expliques tal qual com m'he sentit jo aquests últims dies. A banda de la tristesa enorme de perdre algú que fins ara ni m'havia adonat que estimés tant, també m'he sentit estúpida de no haver escrit mai comentaris als seus articles donant-li les gràcies o de no haver-li enviat aquell email que tenia mig escrit des de feia una pila de mesos - per covardia, o per vergonya o per "ja hi ha mil comentaris dient el mateix, no li facis perdre més temps ara tu amb les teves coses". I és clar, ara em sap greu no haver-ho fet, i per això no em penso tallar mai més a l'hora de fer saber l'alegria i l'esperança que em donen les persones que fan i diuen coses boniques al meu voltant. Que si els "emprenyadors" com deia en Carles mai callen a l'hora de criticar, jo tampoc ho faré a l'hora d'agrair. Una abraçada ben forta a tota la gent d'aquesta casa en aquests dies tan dolorosos.
  9. Icona del comentari de: Maria Valdivieso a juny 05, 2017 | 23:10
    Maria Valdivieso juny 05, 2017 | 23:10
    Tristos sense tú Carles... Has format part de Molts moments bons de les nostres vides i sempre et portarem al cor.
  10. Icona del comentari de: Laura Roger a juny 06, 2017 | 09:59
    Laura Roger juny 06, 2017 | 09:59
    No et coneixia, diaris, llibres, tele, teatres, com molts, pero erets part del meu entorn, una opinio sempre oportuna, i necesaria, dir exacte el q jo hagues dit, i quan tocava, creure amb la gent, confia amb els altres i vitalista, tot aixo i mes i una cosa q sempre em transmities una fina ironia x encarar el q no ens agrada. I sempre diguem-nos coses boniques. Gracies
  11. Icona del comentari de: Imma C. a juny 06, 2017 | 12:54
    Imma C. juny 06, 2017 | 12:54
    "Ennuega i emmudeix sempre el mal de dir adéu. La vida d´un no cap mai en la vida d´un sinó en la vida de molts." Paraules sàvies que David Fernàndez dedica a l´estimadíssim CARLES CAPDEVILA
  12. Icona del comentari de: Sara Torres a juny 06, 2017 | 22:44
    Sara Torres juny 06, 2017 | 22:44
    Jesús, tu i jo no ens coneixem. De fet jo no sabia de la teva existència fins que he llegit aquest article, i no vull deixar escapar, seguint el fil del teu text, la possibilitat de dir-te que el has escrit és molt bonic i segurament és un dels textos on més gent es pot sentir identificada. El trobarem a faltar però per sort, som una munió de bona gent que volem continuar seguint la seva petjada.
  13. Icona del comentari de: carme coll a juny 07, 2017 | 19:34
    carme coll juny 07, 2017 | 19:34
    Quin escrit més maco. Pot semblar estrany plorar per algú a qui no coneixes, però a mi m'ha passat, he seguit la trajectòria professional del Carles, i els seus articles, m'han ensenyat i ajudat a poder dur millor molts de moments de la meva vida, però va ser a una de les seves conferències, on vaig poder anar on em vaig quedar enamorada de les seves paraules, em va captivar. Puc dir que molts dels teus articles, m'han arribat al cor, i això no ho fa tothom. Gràcies per la teva llum Carles!!!Deixes una gran empremta.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix