I m’he deixat mullar

De vegades ens cal caminar descalços i oblidar el paraigua

Eva armisén
Com més gran em faig, més m’emocionen els paisatges. M’ho va dir fa uns anys una amiga i vaig pensar que a mi encara no em passava. Però avui he sortit a passejar per la platja i ha començat a ploure i m’he deixat mullar. M’ha agradat notar la pluja que cau quan vol i m’arrissa els cabells i m’omple de gotes les ulleres. He mirat com plovia damunt del mar i m’hi hauria submergit sencera.

 
De vegades tocar fons és necessari per protegir-nos d’un món que enrampa. De vegades la veritat vola tan baix que batega arran de terra. De vegades ens cal caminar descalços i oblidar el paraigua.
 
És diumenge, ploro pluja o plouen llàgrimes. I em creixen arrels i em sento paisatge.
 

Eva Piquer
 

Comentaris

    Mar Araujo Juny 13, 2018 3:15 pm
    Cuanta razón tenéis. Al final lo mejor que nos queda es disfrutar de la naturaleza. Sus olores, sus colores ... una fiesta diaria para mí. Enhorabuena.
    Anònim Juny 13, 2018 6:15 pm
    És realmet així. Al final el contacte íntim amb la natura sempre ens calma i et dóna aquesta sensació de protecció. Intento gaudir-la directament sempre que puc. No hi ha millor medicina. Un petó.
    AnònimA Juny 13, 2018 9:22 pm
    Has aconseguit fondre’t amb el paissatge, ja t,ho puc ben assegurar, perquè en l,imaginari d,aquesta lectora la pluja de llágrimes t,ha arrelat, potser a un paisatge massa plà de sorra i aigua, però ben integrada, com si fos el teu lloc...però ho sento... amb una dimensió no en tens prou, com jo, q invento les altres entre línies d,un petit escrit al diari. Encantada de llegir-te.
    Daniela Juny 13, 2018 10:48 pm
    Quins sentiments tan preciosos Eva
    -Marta Juny 14, 2018 12:27 am
    Jo penso el mateix, a vegades veig els núvols des del llit o sento el soroll de la pluja i penso què faré quan no ho pugui veure. I tot seguirà: el sol, els arbres, la pluja, els núvols...
    Anònim Juny 14, 2018 12:31 am
    Al mig de la meva mar hi ha una illa que va i ve. Hi ha dies que pareix que quasi la pots tocar amb les mans, són dies amb molta llum i bufa la tramuntana, hi ha dies que desapareix, però saps que hi és perquè t'has fos dins aquest paisatge. El teu escrit m'ha recordat aquesta sensació viscuda tantes vegades!
    Anònim Juny 14, 2018 3:58 pm
    Cert Eva. I mira q quan plou la primera inèrcia sempre es agafar el paraigües... Es impressionant com de les petites coses en fas unes grans emocions. No deixis mai d'escriure
    Mercè Mas Masferrer Juny 14, 2018 10:54 pm
    Fa gairebé set mesos que vaig quedar viuda, l'única cosa que m'omple és sortir a caminar i fotografiar paisatges i així van passant les hores, els dies, les setmanes...
    Glòria Calafell Juny 15, 2018 6:20 am
    Quantes vegades m'ha deixat molla la pluja quan era a la sorra! Quina interpretació tan poètica que heu fet del paisatge i del món interior d'una persona! Solitud, record... sentiments i emocions. Gràcies
    Anònim Juny 16, 2018 11:02 pm
    Bajábamos de los lagos Llosás, Coronas, Vallivierna. Al fondo se divisiaba entre nubes el Posets. Empezó a llover con ese ritmo de las tormentas veraniegas. El grupo se protegió con las capelinas. Decidí no hacerlo y mojarme viendo cómo las muy diferentes tonalidades de verde cobraban brillo; cómo las gruesas gota de agua golpeaban y explotaban en las rocas a la vez que también resaltaban sus diferentes colores. Oliendo ese característico aroma de la hierba mojada. A la vez, escuchando atentamente la extraña sinfonía, arrítmica, de las gotas sobre mi gorra, mochila y el impacto en mi propia cara cuando la elevaba para vivenciar esa sensación del agua fresca en el rostro. Todo recobraba color y olor. El agua no me mojaba... potenciaba, optimizaba, "recobraba" mi propia conciencia y vivencia de ella. ¡Cuánto se estaban perdiendo bajo las capelinas...! ¡Cuánto disfrute a nuestro alcance bajo la lluvia! ¡Sí! Comunión total con el paisaje sólido, líquido, que hace elevar las almas...
    Gemma Ros Juny 17, 2018 11:46 pm
    Dius: "De vegades la veritat vola tan baix que batega arran de terra.", i dius.. "i m'he deixat mullar". Gràcies per regalar-nos moments màgics, i per compartir els teus pensaments i sentiments.
    Montse Lloveras Juny 18, 2018 2:43 pm
    Quant em recordes a mi fa vint-i-quatre anys!!! Passava pel mateix q tu, em pensava q m’havia quedat eixuta de sentiments, tenia una tristor tan fonda q res m’emocionava... van passar molts mesos i un bon dia, passejant sola vora el mar em vaig tornar a sentir viva, em va tornar a emocionar el color, l’olor, la fressa del mar i vaig tornar a plorar però d’una altra manera.. Gràcies per explicar-ho tan bé.
    Sara Aliaga Juny 18, 2018 2:45 pm
    La pèrdua més dolorosa m'ha permès entendre la importància d'una gota d'aigua.
    Anònim Juny 18, 2018 5:00 pm
    Recordo fa anys,al Bages, havia fet tanta. calor.Que va ploure i vaig posar-me sota la pluja una bona estona. La sensació, va ser un goig i una alliberació. Entenc l'explicació de l'Eva.. .
    Carmen Sánchez Juny 18, 2018 6:14 pm
    Quan menys ho esperis el paisatge s'haurà tornat raigs de sol. I també et deixaràs omplir per ells. I miraràs al front i caminaràs descalça, somriuràs i també et sentiràs paisatge.
    glòria olivella Juny 19, 2018 1:37 pm
    Curt i preciós el que dius. He somrigut tota sola en descobrir el teu "ploro pluja o plouen llàgrimes". Estic rellegint "La première gorgée de bière" de Philippe Delerm i m'acabava de subratllar "les fruits tombés (...) pleurent une chair abricot brunie" i també "Mais le soleil pleut dans les branches avec une implacable douceur". M'agradeu molt-beaucoup, Delerm i Piquer. Una abraçada, Eva (en Philippe l'admiro, però no l'abraço).
    Rosa maria font palou. Juny 20, 2018 8:29 pm
    Anyoro que em fesis senti una princesa"la teva". Que em despertis amb un marona t'estimo fins ja saps on. Pero el que no podras saber, es que mai, mai tornare a trobar un amor com el teu.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...