Com més gran em faig, més m’emocionen els paisatges. M’ho va dir fa uns anys una amiga i vaig pensar que a mi encara no em passava. Però avui he sortit a passejar per la platja i ha començat a ploure i m’he deixat mullar. M’ha agradat notar la pluja que cau quan vol i m’arrissa els cabells i m’omple de gotes les ulleres. He mirat com plovia damunt del mar i m’hi hauria submergit sencera.
De vegades tocar fons és necessari per protegir-nos d’un món que enrampa. De vegades la veritat vola tan baix que batega arran de terra. De vegades ens cal caminar descalços i oblidar el paraigua.
És diumenge, ploro pluja o plouen llàgrimes. I em creixen arrels i em sento paisatge.
Eva Piquer
11
0
