Avui m’han vingut unes ganes tremendes de veure humans. He sortit al balcó. Al pati de sota hi havia una dona que llegia asseguda en una cadira de metacrilat i, al del costat, un noi que inflava les rodes d’una bicicleta antiga. A la casa del davant, un vell mirava per la finestra. No m’ha vist i ha continuat mirant. En total, tres, tot un record, però no m’hi he volgut entretenir gaire perquè tot seguit he entès que no només els volia veure sinó també tocar-los, masegar-los, notar-ne la temperatura, l’olor. Sí, és això el que em passava: tenia ganes d’abraçar-los. Ja m’havien advertit que un excés de solitud comportava aquests rampells. Sabia que no podia sortir de casa i abraonar-me sobre qualsevol desconegut, encara que fos amb intencions cordials, així que m’he reprimit. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.
