Dia 2

La mare sempre t'ho deia: "T'hauries d'apuntar a un gimnàs"


Hi havia un temps en què els conductors d’autobús mai no obrien la porta fora del punt de parada, un temps d’obediència i d’insensibilitat. En aquest punt concret, dibuixat a la vorera amb dues línies paral·leles, obrien les portes, deixaven que entrés la gent al vehicle, les tancaven, engegaven el motor i avançaven per aturar-se al semàfor: vermell. Tu ja podies córrer com una desesperada, amb la mà alçada, fins i tot picar-los el vidre, que no servia de res. Ningú no et veia, ningú no alertava al conductor que no engegués, ningú no feia res per a tu, una desconeguda. Si passaves dels quaranta, més desconeguda encara. L’autobús reprenia la marxa i tu et quedaves palplantada a la parada, esbufegant. Hauries volgut escridassar als qui no havien tingut la decència d’ajudar-te i al conductor que s’allunyava carrer enllà mentre tu t’empetities al seu retrovisor, però el que acabava rebent eres tu mateixa i la teva poca agilitat física per no haver aconseguit córrer una mica més. La mare sempre t’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.



Dia 1


Avui m’han vingut unes ganes tremendes de veure humans. He sortit al balcó. Al pati de sota hi havia una dona que llegia asseguda en una cadira de metacrilat i, al del costat, un noi que inflava les rodes d’una bicicleta antiga. A la casa del davant, un vell mirava per la finestra. No m’ha vist i ha continuat mirant. En total, tres, tot un record, però no m’hi he volgut entretenir gaire perquè tot seguit he entès que no només els volia veure sinó també tocar-los, masegar-los, notar-ne la temperatura, l’olor. Sí, és això el que em passava: tenia ganes d’abraçar-los. Ja m’havien advertit que un excés de solitud comportava aquests rampells. Sabia que no podia sortir de casa i abraonar-me sobre qualsevol desconegut, encara que fos amb intencions cordials, així que m’he reprimit. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.

Nou comentari