Dia 5

He buscat el dia dedicat a la meva assignatura pendent


Endevina, endevinalla… si abans d’ahir fos el Dia Internacional de la Paraula; ahir, el Dia del Dietista-Nutricionista; en quatre, ens plantéssim al Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí i, l’endemà fos el Dia Internacional de la Seguretat de la Informació, ¿quin dia seria avui? Atenció: encara queden dies sense Dia. Per a una d’aquestes jornades que només són recordades pels qui celebren el seu humil aniversari, proposo el Dia dels Qui Mirem de Tirar Endavant amb el Nostre Dia a Dia sense Majúscules ni Cofoismes de Pa Sucat amb Oli. A l’espera que la petició sigui requerida, he buscat el dia dedicat a la meva assignatura pendent. Existeix. 6 d’abril: Dia Internacional de l’Exercici Físic, i és que la mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.

(Resultat de l’endevinalla: a la propera entrada del diari)



Dia 1


Avui m’han vingut unes ganes tremendes de veure humans. He sortit al balcó. Al pati de sota hi havia una dona que llegia asseguda en una cadira de metacrilat i, al del costat, un noi que inflava les rodes d’una bicicleta antiga. A la casa del davant, un vell mirava per la finestra. No m’ha vist i ha continuat mirant. En total, tres, tot un record, però no m’hi he volgut entretenir gaire perquè tot seguit he entès que no només els volia veure sinó també tocar-los, masegar-los, notar-ne la temperatura, l’olor. Sí, és això el que em passava: tenia ganes d’abraçar-los. Ja m’havien advertit que un excés de solitud comportava aquests rampells. Sabia que no podia sortir de casa i abraonar-me sobre qualsevol desconegut, encara que fos amb intencions cordials, així que m’he reprimit. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 2


Hi havia un temps en què els conductors d’autobús mai no obrien la porta fora del punt de parada, un temps d’obediència i d’insensibilitat. En aquest punt concret, dibuixat a la vorera amb dues línies paral·leles, obrien les portes, deixaven que entrés la gent al vehicle, les tancaven, engegaven el motor i avançaven per aturar-se al semàfor: vermell. Tu ja podies córrer com una desesperada, amb la mà alçada, fins i tot picar-los el vidre, que no servia de res. Ningú no et veia, ningú no alertava al conductor que no engegués, ningú no feia res per a tu, una desconeguda. Si passaves dels quaranta, més desconeguda encara. L’autobús reprenia la marxa i tu et quedaves palplantada a la parada, esbufegant. Hauries volgut escridassar als qui no havien tingut la decència d’ajudar-te i al conductor que s’allunyava carrer enllà mentre tu t’empetities al seu retrovisor, però el que acabava rebent eres tu mateixa i la teva poca agilitat física per no haver aconseguit córrer una mica més. La mare sempre t’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 3


Voldria superar el jo i diluir-me en el nosaltres, però, punyeta, com costa. No us penseu, ho intento molt fort. Em vaig repetint matí, tarda i vespre: soc una formiga insignificant en un univers inabastable, només tinc algun sentit si soc amb l’altre. Em llevo i m’adormo amb aquesta idea. Escolto les notícies, paro l’orella als del costat, telefono algú, i no paro de dir-me, ¿on és aquest altre? ¿Com el farem, aquest nosaltres? ¿Arribarà el dia en què em sentiré part del tot? Llegeixo com s’ho fan les formigues, les de debò. Elles tan obedients, tan sacrificades, tan ben dirigides. D’una en una no són res i entre totes conformen un cervell. Jo no podria. La del meu costat em passaria el gra de blat i jo ja no sabria què fer-ne. M’oblidaria de les instruccions, voldria passar-lo a la meva amiga situada en una altra corrua, les cames em flaquejarien. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.


Dia 4


Soc al quiròfan, la cara del metge em regalima per sobre mentre assaboreixo l’anestèsia. Ja no veig res i sento com amb una serra fina em retalla la tapa del crani. Xerric-xerrac. Quan m’obre el cap, noto una mica de corrent d’aire. El metge crida al seu ajudant:

–Mira.

–Què és, aquesta taca negra?

–El trauma.

–Extirpem?

–Extirpem.

I entre els dos, empenyent fort, me’l treuen amb unes pinces. Ja està. Adeu insults, abusos, memòria, jo. Alliberada per sempre. Passaran quinze dies i podré fer vida normal. Si estigués més en forma, només me’n caldrien tres. La mare sempre m’ho deia: “T’hauries d’apuntar a un gimnàs”.

Nou comentari

Les feines dels nens d'abans
14 fotografies que mostren l'explotació infantil que patien infants a principis del segle XX
Més entrades...