L’home

La mare ens ha volgut mentalitzar que no va ser culpa de ningú que marxés

Maria Gargot
Maria Gargot

Avui el meu pare ha vingut a sopar. El fet no tindria cap importància si el meu pare no fes més de set anys que no venia a sopar. Al principi tot ha anat bé. La mare ens ha volgut mentalitzar que no va ser culpa de ningú que marxés, i que ens mostréssim tal com érem. És el que hem fet, mostrar-nos tal com érem, i ell ha fet el mateix. Però de mica en mica me l’he anat mirant, com parlava i això, i tot i que era molt agradable, se m’ha anat fent cada cop més estrany, fins que abans de les postres m’he aixecat i me n’he anat cap al despatx per veure el grapat de fotos que la mamà va amagar al calaix quan se’n va anar. No són més d’una dotzena, en algunes surt amb la mare, altres sol, i la resta amb el Pau i amb mi. No dic que no s’hi assemblés, però com que no n’estava segura he tornat al menjador, li he llençat una llambregada, i com si m’hagués deixat alguna cosa, me n’he tornat al despatx. Aquest cop la mare ha vingut darrere meu.
 
–Què passa, Sara?
 
–Mama. Estàs segura que aquest home és el papa? –i li he passat una foto.
 
L’ha agafat i se l’ha mirada. No n’ha tingut prou amb una sinó que n’ha agafat una altra, i una altra i una altra, i només s’ha detingut un segon en una que surten els dos molt junts i rient i molt joves, d’abans que nasqués el Pau. En aquests moments ha aparegut el meu germà adolescent i ens ha preguntat què passava.
 
–Ho sabia! –ha exclamat després de fer un cop d’ull a una de les fotos–. Però a qui se suposa que has convidat a sopar, mama?
 
La mare s’ha posat el dit als llavis i l’ha fet callar.
 
–Clar que és ell! –ha murmurat–, però com voleu que no sigui ell?
 
–Mama, no és ell! –ha insistit el Pau.
 
La mare ha tornat a mirar-se les fotos un instant.
 
–I si no fos ell, què? –ens ha etzibat–. No el podem deixar tot sol al menjador ara.
 
Era cert. No el podíem deixar sol; ni sent el pare, i menys encara si no ho era. La meva mare m’ha demanat que me’n tornés jo primera, per dissimular. És el que he fet, sense gaires precaucions, però quan he arribat al menjador l’he trobat buit.
 
–Mama, no hi és!
 
De seguida ella i el Pau han vist el mateix que jo, és a dir la taula sense ningú.
 
–Daniel?! –ha cridat la mare.
 
Ens hem esperat: silenci.
 
–Segur que no es diu ni Daniel! –ha fet el meu germà, furiós, abans que la mare el tornés a cridar. Sense fer cas a les protestes del meu germà, la mare s’ha dirigit al lavabo petit, però allà tampoc hi era. Perquè no ho hagués de fer sola, tot seguit ens hem posat a buscar-lo els tres junts per la resta d’habitacions, una per una, fins que hem tornat al menjador, i com si no hagués passat res, ens hem assegut a la taula per acabar de sopar en silenci. Sembla evident que l’home ens deu haver sentit dubtar d’ell i ha marxat, però qui ens assegura que no està amagat a qualsevol dels racons de la casa per on no hem tingut el valor de buscar-lo.
 

Pepe Puig


 

Comentaris

    Anònim Febrer 14, 2021 12:25 pm
    Està molt bé. M'ha agradat (m'ha fet pensar en els contes de Pere Calders). Felicito l'autor. A veure si en llegim més d'ell.

Nou comentari

Laura
I si l’atzar et porta lluny,/ que els déus et guardin el camí
Més entrades...