I després, de cop, ja no hi era. Només quedava el barret de palla sobre l’aigua. I després d’una estona terriblement llarga, potser mig minut, potser un minut sencer, unes quantes bombolles d’aigua van fer glu-glu; després, res més. Només aquell ridícul barret de palla que es dirigia molt a poc a poc cap al sud-est.”
Patrick Süskind, La història del senyor Sommer
Patrick Süskind, La història del senyor Sommer
Foto: Erin
Hi ha la ferida, diuen. La de cadascú. L’essencial, la que un dia qualsevol de la nostra vida que potser ni recordem (un dia de vent, un dia de gàbies de conills, un dia de portes tancades sense fer soroll mentre dorms, un dia de barrets hipnòtics enfonsant-se en les aigües quietes d’un llac, un dia d’olor de roda cremada i silenci etern) ens va posar en perill la supervivència. O ens ho va semblar.
Hi ha la ferida, diuen, i cadascú és responsable de la seva. I tu, que sempre has estat una nena aplicada, fas que sí amb el cap encara que de moment no acabis d’entendre-ho del tot. I tornes a fer que sí quan hi ha un altre dia de vent que t’instal·la el silenci a les parets de casa. I fas els deures, la ferida és teva, tornen a dir, i dius que sí i no t’atreveixes a preguntar què passa si fa mal. I tampoc no ho preguntes el vespre que algú esbotza la porta i et clava un cop de puny a la línia exacta de flotació. Si fa mal és la teva història, repeteixes com un mantra, i busques un racó de la casa on vomitar aquesta fiblada que et rebenta el fetge. Aprèn, et diuen, això ajuda a aprendre. I fas els deures i no surts al pati fins i tot el dia que t’obren la carn just allà on la ferida feia temps que bategava en silenci i esquincen el tel finíssim de pell que intentava la cicatriu. És teva, la ferida. Si fa mal és perquè és teva.
Fins al dia que ella et mostra la seva ferida i l’únic que vols és acaronar-la, cuidar-la, estimar-la, encara que continuï posant-la en remull i se li estovi i sigui ja impossible de guarir. Que ni se’t passa pel cap tirar-hi sal o bicarbonat aviam què. Que no sents cap ganes boges d’esbatanar-la a cops de puny perquè n’acabi sortint pus. Perquè és seva, sí, però el mal que li poguessis fer és teu, i no és.
Tanques el quadern i deixes els deures damunt la taula. Demà no ho saps, però avui ja no vols aprendre res més. Conclous, simplement, que l’amor i la crueltat són (gairebé) sempre una elecció. I que ara feia massa dies que no sorties al pati.
Hi ha la ferida, diuen, i cadascú és responsable de la seva. I tu, que sempre has estat una nena aplicada, fas que sí amb el cap encara que de moment no acabis d’entendre-ho del tot. I tornes a fer que sí quan hi ha un altre dia de vent que t’instal·la el silenci a les parets de casa. I fas els deures, la ferida és teva, tornen a dir, i dius que sí i no t’atreveixes a preguntar què passa si fa mal. I tampoc no ho preguntes el vespre que algú esbotza la porta i et clava un cop de puny a la línia exacta de flotació. Si fa mal és la teva història, repeteixes com un mantra, i busques un racó de la casa on vomitar aquesta fiblada que et rebenta el fetge. Aprèn, et diuen, això ajuda a aprendre. I fas els deures i no surts al pati fins i tot el dia que t’obren la carn just allà on la ferida feia temps que bategava en silenci i esquincen el tel finíssim de pell que intentava la cicatriu. És teva, la ferida. Si fa mal és perquè és teva.
Fins al dia que ella et mostra la seva ferida i l’únic que vols és acaronar-la, cuidar-la, estimar-la, encara que continuï posant-la en remull i se li estovi i sigui ja impossible de guarir. Que ni se’t passa pel cap tirar-hi sal o bicarbonat aviam què. Que no sents cap ganes boges d’esbatanar-la a cops de puny perquè n’acabi sortint pus. Perquè és seva, sí, però el mal que li poguessis fer és teu, i no és.
Tanques el quadern i deixes els deures damunt la taula. Demà no ho saps, però avui ja no vols aprendre res més. Conclous, simplement, que l’amor i la crueltat són (gairebé) sempre una elecció. I que ara feia massa dies que no sorties al pati.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
0
0
