A en S. i la J.
Un vespre de novembre d’aquells que el fred entra dins el moll de l’os vam seure al sofà gris i vam engegar el televisor. Davant els nostres ulls cansats fumejaven dos bols de sopa de bric robada de casa els pares i badallàvem, mentre a l’altra banda de la finestra el vent feia picar contra els marcs els porticons verds desgastats del balcó. Vist amb distància, juraria que a l’alçada dels crèdits inicials cap de les dues esperava acabar la pel·lícula sense caure rendida sota les mantes, però després d’una hora i dinou minuts i alguna comprovació vital de reüll, allà estàvem.
A l’altra banda de la pantalla dues dones seuen en un sofà gris similar al nostre, però no són nosaltres. Mare i filla miren vídeos en format VHS de fa molts anys mentre mitja dotzena de llàgrimes els rodolen galtes avall. Petons, festes d’aniversari, ulleres de sol i jaquetes amples. Quan el pla copsa la mirada de la mare, aquesta ennegreix l’expressió i entremig d’una tos escanyada ho deixa anar: “A vegades una és feliç i no ho sap”.
I desconec quants minuts passen fins que la pel·lícula acaba, però recordo la música dels crèdits finals trencant el nostre silenci d’ulls inflats i pit encongit. I també desconec quants minuts passen fins que ens mirem, però recordo la mitja dotzena de llàgrimes rodolant i la rialla tensa de qui sap que algun dia trobarà a faltar allò que ara dona per descomptat. La quotidianitat enganxifosa, els matins de cafè dolent compartit, les tardes de cerveses a tres i les nits on cadascú arriba amb històries inversemblants. La por de començar a enyorar abans d’haver sabut tenir; la idea enverinada que el millor està per venir quan ho tens literalment a menys d’un metre.
Aquest inici de primavera he estat vint dies sola a casa i m’ha vingut a la memòria aquell vespre fred de novembre. I he somrigut sota el sol mirant el sofà gris des del balcó mentre m’adonava que cada dia soc més a prop de començar a enyorar, però també que ho faig sent plenament conscient de ser feliç d’estar on i amb qui soc ara.
1
