Dibuix: Heura
Des que a casa som quatre, al fil musical hi sona una música alegre que, depèn del moment i com s’escolti, podria fins i tot fer-se impertinent. Però no, en aquesta casa de quatre ens esforcem profundament a esprémer les poques hores de son per poder aprofitar de cap a peus les vint-i-tantes de cansament. És una estranya balança, d’equilibri aparentment senzill, que requereix molta paciència i riures descontrolats, perquè mentre la petita t’estira del braç per dur-te al país que té muntat a sota de la taula, el bebè ja s’ha cagat dues vegades i torna a bramar per enèsima vegada reclamant la mamella de la mama. Els sospirs es fonen amb els badalls i el mal d’esquena sembla una broma al costat de la somnolència. I ja no ens movem, ara ens arrosseguem per les estances amb la mateixa elegància del Cinc Segons, i això ens fa bastanta gràcia i bevem vi, i no tenim copes, i tots els gots fan muntanya a l’aigüera, però no passa res, és desembre enmig d’una pandèmia i ningú ens va advertir que no tenir temps seria un bonic sinònim d’una vida plena de fatiga i d’amor, d’una ressaca volguda però inesperada, que ens destrossa per dins i amb el tic-tac ens torna a apedaçar. És un mocador que asseca el plor i alegra la vida, una insubstituïble combinació, la d’aquesta increïble família.
3
0
