Foto: Amanda Tipton


De menudes, quan jugàvem al brancal de casa sa iaia al barri de les Quintanes, la V. i jo ens entreteníem amb un joc una mica pervers –ara ho veig– que ella, que tenia dos anys més de picardia, em va ensenyar. El joc es deia la teoria dels cercles (la V., a la vegada, l’havia après de sa germana gran). Potser ja el coneixeu. Consisteix a dibuixar tot de cercles concèntrics, on al centre estàs tu i als altres cercles, hi vas posant els noms de les persones per ordre d’estima, de prop a lluny: de persones que més t’estimes a amics-tirant-només-a-coneguts, diguem-ne.

Cada cop que quedàvem havíem de refer el dibuix per veure si algú havia caigut de l’escaleta, si hi havia alguna nova incorporació al planter o si algú altre estava escalant posicions perillosament. Com que érem menudes i la tara de la hipocresia no la teníem encara desenvolupada, ens podíem dir a la cara coses com “esta setmana has baixat un nivellet dels cercles, que mos vam creuar pel pati i com anaves amb les amigues grans de la teua classe no em vas vindre a dir res.” (Santa problemàtica, aquella.)

La V. i jo quedem poc últimament, però quan ens veiem, de tant en tant encara em recorda la teoria dels cercles. “Qui hi ha ara al costat mateix del cercle central? I n’ha sortit algú, del tot? I a dins, al centre-centre, hi has convidat algú? Pensa que quan algú entra al centre-centre ja no pot sortir-ne mai més passi el que passi, eh.” Em guinya l’ullet i em dona un copet amb el colze.

Jo li dic que ja no jugo a aquest joc però no és veritat. Hi jugo mentalment, gairebé sense voler. És impossible no adonar-se quan algú ha guanyat posicions en aquest cercle, o quan tu mateixa n’has perdut al cercle d’algú altre.

La part bona –i això és una certesa– és que mai t’equivoques a convidar algú al cercle del centre-centre, allà on fa una mica de fred perquè només hi estàs tu. Perquè si mai en fuig, és que no havia acabat d’entrar-hi. També saps que no t’has equivocat perquè fins i tot quan ja no hi és, segueix sent-hi.

De tota manera, no pateixis, les identifiques a l’instant, aquestes persones dignes d’un racó al cercle central: apareixen derrapant de darrere una cantonada qualsevol un matí qualsevol i se’t planten descarades al bell mig del cor, disparades des d’un arc de sant Martí, fan diana allà on només els valents s’hi llancen, allà d’on ja no es pot sortir. I s’hi llancen de cap, amb l’angúnia del no-dubte, amb tota la bogeria d’aquest món que estan disposades a eixamplar-te.

Si tens la sort que la vida múrria aquesta, que ens puteja i ens aixafa i ens trenca en mil bocins només per jugar a fer malabars amb les nostres parts trencades una tarda de primavera, et presenti una sola d’aquestes persones –jo d’aquestes persones en dic els invencibles, perquè les fatigues de l’amoramistat són sovint feixugues, però elles han vingut a sobreviure el temps, la vida i totes les dimensions per quedar-s’hi sempre més–, pots estar satisfet.

Ben mirat, potser la clau per fer les paus amb la vida sigui saber-se invencible, saber-se en el cercle del centre-centre de molta gent. Allà d’on no se surt mai més, allà on abans que hi fossis feia tant i tant de fred.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Vanesa a juny 06, 2017 | 16:27
    Vanesa juny 06, 2017 | 16:27
    A vegades no ens adonem que en el cercle petit hi ha més persones de les que ens imaginem, que encara que el temps passi, els esdeveniments i la vida en sí els manté allà, a recer de qualsevol cosa! Una abraçada gran, m'encanta llegir-te!
  2. Icona del comentari de: GMB a juny 07, 2017 | 08:53
    GMB juny 07, 2017 | 08:53
    Que fort!!!! Mai a la vida he "jugat" a aquest joc, i conscientment no recordo que ningú me'n hagi parlat. Però fa uns anys vaig sommiar l'amistat així. Vaig pensar que era una manera molt gràfica de representar-la. Fins hi tot tinc una galería de fotos, i després de buscar-la a internet, hi vaig posar aquest comentari "Som lliures de colocar-nos al cercle triat. El gran valor és no bellugar-nos". Com m'ha fet tornar-hi a pensar aquest article!!!
  3. Icona del comentari de: Anònima a juny 07, 2017 | 23:03
    Anònima juny 07, 2017 | 23:03
    M'ha agradat molt llegir-te en aquest article i puc dir que estic molt d'acord en tot el que hi dius. Tot i això, crec que t'has deixat una persona molt important a tenir en compte; tu mateixa. Encara que tenir persones especials dins el teu cercle petit ho fa tot molt millor si a tu mateixa no t'inclous dins el centre central mai podràs arribar a apaivagar el fred del tot. Per molt bé que estiguis amb la gent del teu voltant sempre acabarà passant una ràfega de vent gelat que farà que se't glacin una mica els peus i no et deixarà gaudir igual de la companyia. Bonic article, gràcies!

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix