Foto: PROJason Devaun


Doncs això que et deia, nena, que va ser veure’ns en aquella reunió i que ens pugés el tipus d’interès. Així que vam invertir unes quantes tardes, després de la feina, a conèixer els nostres valors. Crec que cap dels dos ens ho esperàvem, però el resultat va ser força immediat: amor al descobert. Tan intens, que vam ser a un pas d’embrancar-nos en una transacció. Al principi era com viure dins d’una bombolla, però van passar les setmanes i, a poc a poc, em vaig adonar de certes fallides. No vaig tenir altre remei que fer balanç: poca solvència, dèficits en generositat, superàvit d’egocentrisme. Em feia l’efecte que per deixar alguna cosa al seu pis, el raspall de dents o el líquid de les lentilles, hauria de pagar aranzels. No, no, el que et dic, aquell paio no tenia bona matèria prima, mal producte interior, brut… Sempre parlant de feina, de diners, quin plasta, tot girava a l’entorn de l’àmbit econòmic. Així que vaig voler evitar cap tipus de fluctuació emocional i ho vaig liquidar ràpid. Quina llàstima, tanta inversió per acabar obtenint tants pocs guanys. Una decepció, nena, ja ho veus. Al final, ni béns en comú, ni paradisos fiscals. I a sobre, abans d’anar-se’n, deixa caure que som iguals, que estem fets l’un per l’altre. T’ho pots creure? M’hi jugo les meves accions d’Inditex que no passa ni una setmana i em torna a trucar.

Nou comentari

Comparteix