Ja no ets aquella

Foto: FUMIGRAPHIK_Photographist

Ja no ets la que alçava la mà de puntetes i com que encara no arribava a la barana, pujava les escales agafant-se als barrots. O la que les baixava de dos en dos. Fins que s’atrevia a saltar els quatre últims graons de cop. La que seia al sofà i, agafant el llapis a la seva manera –tu i la goma correctora verda mai us acabaríeu entenent–, aprenia a escriure Farré: mira, mama. I quan ell arribava de treballar, amb la barba de tres dies, fregava la seva galta amb la teva. Ai, com rasca. Però t’agradava tenir-lo a prop. La que aquella nit es va fer la dormida perquè l’avi la pugés a coll, del cotxe fins a uns altres braços. La que cantava nadales a plens pulmons a casa de la besàvia Maia, al desembre i al juliol. I després ballàveu un txa-txa-txa. La que s’amagava a l’armari i sortia fent veure que havien passat trenta anys. I tenia fills i feina i una veu sèria, així de gran. La que convertia els grumolls de Cola-Cao en illes i muntanyes i mars, i bufava per fer-hi onades. La que un dia al pati de casa va colar la pilota a ca la Isabel i va saltar la tanca, amb el cor a mil perquè no l’enxampés. Encara avui voldria confessar-l’hi.

La que es barallava amb els germans –a crits i bufetades i puntades de peu i frases enrabiades començades amb un mai-més–. I al cap de cinc minuts éreu tan amics i rèieu fins a no poder per qualsevol bestiesa. La que va obrir un negoci de petxines al replà de l’entrada i algú n’hi va comprar una per cent pessetes. La que amb cinc anys anava al súper a buscar tomàquets sense canviar de vorera. La que empenyia el cotxet del Jordi quan va néixer. La que un dia, de cop i volta, amb una por terrible, va pensar que l’avi s’havia mort, i va traspassar el carrer i va picar el timbre per comprovar que hi era. La que va anar al parc de la cantonada sense dir-ho i mai oblidarà la cara de la mare a punt de plorar. La que no volia vestits de flors ni clips ni res que fos rosa. La que alçava la mà si era per llegir en veu alta. La que l’última tarda abans de marxar d’aquell primer niu es va dedicar a fer fotos de cada racó, amb una càmera invisible i tancant els ulls amb molta força per prémer el disparador. Perquè no se li oblidés mai. Perquè potser ja intuïa que hi ha panys que es tanquen per sempre.

Ja no ets aquella nena. Potser per això de tant en tant surts de l’armari del demà i la vens a buscar.