Foto: J.D.
El pare diu que un jardí és un lloc on hi ha plantes i també un lloc on els insectes poden venir a menjar, i que dintre d’aquesta definició també entra el nostre jardí, malgrat que és una terrassa amb testos, flors pansides i fulles seques per terra que l’aire i la pluja van movent de lloc. Per això abans ha dit, me’n vaig una estona al jardí, i jo m’he quedat al menjador, i la mare després ha dit, surto jo també al jardí, i llavors m’ha semblat sospitós, perquè feia molts dies que ningú tenia gens d’interès per les plantes. A l’hivern a penes sortim a fora, fa massa fred, però els pares, tots dos, volien fer alguna cosa al jardí, i alhora. Molt estrany. Així que m’he quedat una estona al menjador i quan he sortit, han callat de cop i han preguntat què volia, com si acostar-me a ells fos sempre perquè vull alguna cosa, he dit que res, que m’avorria sol, i s’ho han pres malament i han dit que he d’aprendre a estar sol, o seré un inútil de gran i dependré de tothom. Ja, ja ho he entès, no cal ser gaire intel·ligent: estan enfadats.
Com que els estava molestant i no podien seguir parlant, la mare ha deixat les tisores de podar i ha tornat a la cuina, i el pare no m’ha volgut donar conversa i ha seguit remenant terra i més terra amb els guants, així que he seguit la mare i al moment m’ha dit, ara no comencis a seguir-me, i he tornat al menjador per fer una prova. La mare, al cap de cinc minuts de veure’m assegut al sofà, ha tornat al jardí, però aquest cop ni s’ha molestat: no ha agafat les tisores, no ha fet feina al jardí. Ha començat a parlar amb el pare i el pare anava fent que sí amb el cap, i de tant en tant aixecava el cap per mirar-la i també per eixugar-se la suor del front. Quan ja havien netejat tot el jardí, que tampoc és que hi hagi tanta feina, perquè és una terrassa te la miris com te la miris… han començat a parlar a la cuina, però xiuxiuejant, i jo m’hi he apropat per beure aigua, una excusa com qualsevol altra, i la mare ha rebufat i he dit, ja me’n vaig, fent-me l’ofès, i la mare ha marxat a l’habitació i ha començat a fer el llit. Pensava que el pare la seguiria, però el pare no s’ha mogut de la cuina i s’ha posat a mirar per la finestra en silenci, i quan he tornat per agafar alguna cosa de la nevera, s’ha espantat perquè no s’esperava ningú, estava concentrat en la finestra o el que sigui.
A l’hora de dinar he pensat que per fi podríem estar tots tres sense haver de perseguir-nos, perquè així la mare no ha de callar quan arribo ni han de marxar o parlar fluix, i precisament perquè no podien fer el que han estat fent tot el matí, ha sigut un dinar silenciós, cadascú mirant el seu plat, i ha sigut molt trist, he dit, podríem posar la tele, perquè normalment dinant no la posem, però normalment no dinem així de callats. El pare l’ha posat, ha escurat bé el plat, la mare també, i han marxat a la cuina fent veure que recollien, i quan m’he aixecat, abans d’arribar a la cuina, la mare ha dit, ja has acabat?, i aquesta era la trampa, la trampa de les normes de la taula, perquè no em puc aixecar fins que he acabat el plat, i al plat hi havia verdura, que no m’agrada gens.
