Jo, correctora

Foto: Mathias Liebing

La mateixa persona que em va donar la primera feina com a correctora em va dir que ho fes de més a més, que no valia la pena dedicar-s’hi. Jo acabava d’acabar la carrera i treballava en una editorial de redactora de llibres de música. Una editora, la Mireia, va decidir que me’n sortia bé, amb la llengua, i em va donar un llibre perquè el corregís de més a més a casa, a banda de la feina que feia com a redactora. Jo venia del món de la música, però des de petita tenia prou facilitat a l’hora de detectar errors a les coses. Pel que sigui aquella editora, la Mireia, ho va saber veure. Jo no havia fet mai cap curs de català, tret del català que havia après fins a COU, mai m’havia plantejat la vida en funció de la llengua, però aquelles hores que vaig passar a casa sola amb l’original i el retolador vermell van ser de les millors coses que recordo d’aquella època. Tot i els avisos de la Mireia, de corregir només de més a més, que no valia la pena, la sensació de millorar textos –a partir de llavors em van començar a passar feines altres editors i editores– em va semblar molt gustosa. Per això les vacances d’estiu les vaig aprofitar per treure’m els nivells D i K de català, per corregir amb els papers en regla.

Llavors vivia sola amb dos gats i tenia la millor nòmina que he tingut mai, i les correccions me les pagaven a part. Tot i que les pagaven malament, cada vegada es feia més present la idea de només corregir i més insuportable la idea de gastar els dies en una cadira que no m’havia comprat jo i amb persones que no eren gats. Per això vaig marxar de l’editorial i em vaig fer autònoma, per fer una cosa que em feia feliç per dins i per fora.

Corregir no és posar accents i ser fidel al diccionari. Per corregir textos has de ser d’una mena de manera. A banda del pòsit de lectures prèvies fetes –vull dir que haver llegit molt sempre va bé–, cal una visió dels textos en clau de codi. Com una equació. En clau d’equilibri. Com un quadre. En clau de proporció. Com una macedònia.

És per això que corregir és molt difícil de quantificar. Quant val canviar haber per haver? Bé, cap cosa, una misèria. Qualsevol persona una mica decent sap això. Quant valen els pronoms de relatiu? I les preposicions? Aquí la cosa es complica una mica. Què fem? Que valgui tres vegades més que les ves baixes? Quatre? Dues? Però si corregir fos el que he dit fins ara, i si la immersió lingüística hagués fet bé la seva feina, totes les persones amb el batxillerat aprovat serien correctores.

Corregir és que les roses no exhibeixin cap pètal marcit. És ficar-se en jardins plens d’herbotes i no només arrencar-les, sinó arrencar-les de la manera que l’autor o l’autora del text les arrencaria si les sabés arrencar. Corregir és repartir els escamarlans que hi ha apilonats en un racó de la paella de manera que no sembli que ningú els hagi tocat, de manera que no es notin, de manera que a l’hora d’emplatar tothom en tingui la mateixa quantitat. Corregir ha de ser que un escriptor et convidi a berenar a l’Escribà perquè necessita dir-te que gràcies a tu la seva obra és millor.

Corregir és viure d’una determinada manera. A mi la llengua no m’interessa, m’interessa l’harmonia, la simetria, la precisió, el ritme. Quan m’assec davant un text tot el que sé i soc es posa al servei del que penso que sap i és la persona que l’ha escrit o del que voldria saber i ser. Em posseeix la creació d’algú altre perquè la recreï de manera discreta i sense rastre de mi.

Quant val tot això? Això, com La Gioconda, no té preu. Suposo que és per aquest feix de motius que se’ns valora econòmicament de manera miserable. Si cobréssim el que es mereix la nostra feina seríem magnats, magnats de lletres. Si realment ens haguessin de pagar el desgast intel·lectual que implica una bona correcció –una bona correcció– tindríem tant de prestigi que fins les empreses importants ens llogarien perquè els reviséssim els anuncis i els tuits. Però som els testimonis de l’error, la materialització de l’equivocació. Per això val més que ens mantingueu la boca tancada a base de tarifes míseres, altrament se’ns podria considerar imprescindibles i el sistema se n’aniria a la merda.