Foto: Pedro Sandrini
En un món que només entén el moviment en càmera ràpida, demanar-li a algú que pari és quasi una missió impossible. No sé si és que no en sabem, o potser només és pensar-ho i notar com ens arriba la por. Fa un respecte de cementiri imaginar que no tenim gran cosa a fer.
Invisible als ulls, una minúscula amenaça ens assenyala la nostra vulnerabilitat. Acostumats a creure’ns sempre els guanyadors, a treure pit ràpidament de les victòries, no volem entendre que hi ha moments en aquesta vida que cal recollir-nos, i procurar cuidar el nostre veïnat fent una cosa molt senzilla: tenint cura de nosaltres. La derrota també és una opció, i ningú vol ser-ne conscient.
Confinats en l’esplanada de la senzillesa, haurem de recordar-nos en veu baixa que allò que construeix un poble és la seva solidaritat, també cap endins. Un acte tan pedrolià i humil com quedar-se a casa ens pot salvar d’un desastre mil vegades anunciat. Fem de l’honestedat la nostra ensenya col·lectiva, un senyal d’intel·ligència, una pausa, un camí.
2
0
