Vas néixer un divendres de primavera, a frec del cap de setmana i a les portes de l’estiu, i ets ben bé així: cofre, promesa, poncella. Pètals endins hi retens la saviesa, el plor, tantes coses que mai dius.
Ets tota discreció fins que trenques la distància i no calles. Ets de secà fins que entres al mar i et fas aigua. Ets la mare que em va ensenyar a llegir abans d’hora i l’àvia que va fer dir mama al net petit. Ets una memòria que fa por i una por atàvica de perdre la memòria. Ets la que escolta, la que hi és, la que sempre.
Després del primer divendres han vingut molts caps de setmana i setanta-cinc estius. Setanta-cinc, mare: s’ha fet gran aquella nena. I mig segle llarg pensant-me, sabent-me, sent-me coixí i flassada i agenda. D’ençà que em vas regalar la vida un altre divendres de primavera.
14
0
