La bona sort

La gent no es rendeix, no perd cap lluita, simplement té molt mala sort

Vista de l'escala d'un edifici. Foto: Vadim BabenkoFoto: Vadim Babenko
Foto: Vadim Babenko

Ens va presentar ma mare amb la següent frase: compartiu malaltia! Amb aquella alegria macabra que apareix quan ajuntes qualsevol cosa que fa referència a les malalties incurables i l’alegria. Ell devia tenir quaranta-i-pico anys i jo, vint-i-vuit. Amb el temps, casualitats, hem acabat sent veïns d’escala. Sempre me’l trobava passejant la gosseta al voltant del bloc de pisos perquè ell no podia anar gaire més lluny amb el bastó ni treballar. Sempre em feia bromes quan li preguntava com estàs. Perfecte, no em veus? És un home simpàtic, agradable, bo.

A vegades el mirava i pensava si Víctor m’ensenyava el futur o si només ell havia fet més mala sort que jo. Perquè a ell el van diagnosticar vint anys abans que a mi i llavors gairebé no hi havia tractaments. Mai m’he atrevit a preguntar-li més coses sobre la seva (nostra) malaltia. Quin va ser el seu primer brot, de què treballava quan va haver de deixar de treballar. Si li feia mal res. Si tenia por, perquè jo a vegades, sí. Només parlàvem de tant en tant del tractament de torn o del malament que se’ns posava la calor, aquella fatiga d’una altra galàxia que uns pocs escollits coneixem.

Feia setmanes que no me’l trobava a l’escala i alguna part de mi no volia preguntar, però al final ho vaig fer. Víctor ha tingut mala sort dins de la mala sort i ha agafat un d’aquells virus que només et poden fer mal (però mal, mal) si estàs immunodeprimit, que és el cas. Parlo d’aquell percentatge dins del percentatge. Víctor s’ha passat tota la primavera en un hospital en la pitjor època de la història recent per estar-se a un hospital. Ni tan sols sé si el meu veí, ara com ara, serà capaç de poder llegir aquest text.

L’altre dia la sempre desencertada Ana Rosa Quintana deia sobre una col·lega de professió que va morir de càncer que “ya se había rendido”. Potser a aquestes altures ja no hauria de fer falta repetir-ho però es veu que sí que cal: que la gent no es rendeix, no perd cap lluita, simplement té molt mala sort. O pitjor, molt mala sort dins la mala sort, dins la mala sort d’un any de pandèmia. I de res serveix ser bona persona, lluitadora, ni tan sols adinerada. No és que se salvin els valents que han lluitat més o que no s’han rendit ni els més estimats. Quines burrades. Se salva qui és tocat amb la vara de la fortuna i prou.

Víctor, si em llegeixes: perdona’m l’alegria macabra un altre cop d’imaginar-nos fent broma amb un te veig millor que mai. Amic, deixa’t estar, jo no desitjo que hagis de ser valent, ningú hauria de ser-ho. Només demano que la bona sort ens torni a fer coincidir al replà i que busquem una ombra i la fem petar més llarga la pròxima vegada. 

Comentaris

    garsa Juny 30, 2021 2:17 pm
    preciós , maria
    Concepció Juliol 1, 2021 7:59 pm
    Una reflexió que haurien d'interioritzar tots els que tenen veu als mitjans. Jo també he pensat sempre que és una qüestió de sort. No sempre voler es poder. Tothom vol curar-se. Alguns no poden. I és molt trist que hi hagi algú, de vegades els més propers, que els faci sentir que no lluiten prou.
    Mar Juliol 2, 2021 1:02 pm
    Les paraules acurades, tan ben escrit, com sempre encertat i a mes bonic

Respon a garsa Cancel·la les respostes