De vegades em fa la impressió que no tinc només una doble vida —rural i urbana—, sinó una vida incomprensiblement múltiple, feta de peces que mai no formen una imatge sencera. Que no soc una persona, sinó moltes. Amb fills i sense fills, amb parella i sense parella, escrivint i traduint, fent entrevistes i passant la segadora a tota castanya, rebentant-me de riure i de plorar, orgullosa de mi i avergonyida de mi. Peces de diferents trencaclosques que m’escarrasso (en va) per encaixar i tenir la sensació gratificant que construeixo una cosa amb sentit. Però la vida és dadaista.
A l’estiu, aquest efecte es multiplica perquè sortim de les nostres rutines, tranquil·litzadores però també tedioses. Abandonem les nostres cases amb tots els trastos que les habiten i que de tant veure’ls s’han tornat invisibles. Aparquem les nostres dèries i n’adoptem de noves temporalment. A l’estiu, visitem trencaclosques desconeguts i tornem a casa amb peces noves.
Aquest agost he estat a Califòrnia, i durant uns dies he tingut una doble vida americana. Per obrir-m’hi pas, m’han calgut tota mena de càlculs i conversions. Conversions per entendre que allà una ampolla de llet conté 3,7 litres de llet (exacte: pesen com nadons acabats de néixer). Per decidir si una previsió de 73 graus Fahrenheit significava que aquell dia faria fred o calor. Per navegar per les autopistes i saber si la sortida que estava a 1 1/4 de milla era a prop o lluny. Per entendre que 6.000 peus d’altitud i 1.645 de profunditat són unes xifres bastant impressionants per a un llac. Per horroritzar-me amb els 750.000 dòlars que havia pagat una cosina per un piset de San Francisco que a Catalunya no podria ni tenir cèdula d’habitat perquè feia menys de 387 peus quadrats (35 metres quadrats); tenia unes vistes formidables, això sí.
Entendre altres mons implica comparar-los amb les nostres referències, amb el que coneixem, exigeix traduir-los, no només a la nostra llengua sinó també a les nostres magnituds numèriques, emocionals, conductuals. Els oriünds amb qui he tractat són xerraires fins al deliri, oberts, riallers, generosíssims, però eviten tocar temes personals conflictius. De cop, fas un gest i t’adones que es podria interpretar amb un sentit totalment oposat al que tu pretens. Els codis interpersonals són uns altres. Ets una peça perduda en un trencaclosques desconegut. I aquesta és, en part, la gràcia.
Amb els dies vaig anar entenent que els Estats Units és el país de la desmesura. Quin excés de generositat, de possibilitats, de paisatges esbalaïdors! Però no només són grotescament grosses les ampolles de llet, també ho són els arbres, els boscos, els llacs, els gratacels, la quantitat d’obesos per metre quadrat. No només són obscenament excessius els preus, els embussos, els sous, els cotxes (¿n’hauríem de dir tancs dels RAM que patrullen les autopistes?), sinó també l’ambició, l’arrogància, les injustícies que s’intueixen tràgicament als afores de les ciutats o al centre mateix de San Francisco amb els sensellar amuntegats, bruts, drogats de fentanil fins a les orelles, amb les tendes de campanya pop-up de coloraines que ocupen marges i voreres. A banda, esclar, de totes les injustícies que no es veuen a simple vista però que afloren en qualsevol conversa i que s’accepten amb una mena de dòcil resignació, o fins amb orgull patriòtic: els preus de les universitats públiques, la desprotecció de l’assistència sanitària, els (pocs) drets a vacances dels treballadors, el fet que el mercat immobiliari està depredat per milionaris xinesos que compren habitatge com a inversió i al seu pas deixen barris fantasma deshabitats i una especulació repugnant.
Estats Units, país de gegants, elBrobdingnag del món real. O potser jo soc una lil·liputenca.
Hi vaig veure l’aniquilació lenta i imparable de la classe mitjana. Hi vaig veure un país preciós que encara viu amb l’esperit de supervivència ferotge de la conquesta de l’oest. Hi vaig veure el país de les oportunitats, però amb la sensació que aquestes oportunitats són atzaroses, accidentals, imprevisibles. Hi vaig veure un país malalt. Hi vaig veure el nostre futur. Perquè ja fa temps que a Europa tenim símptomes greus de la mateixa malaltia. I quin vertigen.
Quan vaig arribar a Catalunya, tot em va semblar petit. Els brics de llet, els cotxes, els arbres, els camps, els sous, els preus, la xerradissa, l’ambició de la gent i del país. I em vaig escarxofar al sofà amb una mena de dòcil resignació, o fins amb orgull patriòtic.
