Una cosa que sobta quan fa temps que vius al camp i tornes a la ciutat és que les persones tenen una relació diferent amb l’espai privat. A Barcelona, quan quedes per dinar o sopar, rares vegades et conviden a casa seva (puntualitzo: #notallpeople). El protocol urbà mana que la trobada es produeixi gairebé sempre en un espai neutral, és a dir, en un restaurant que convenientment s’haurà acordat entre les parts després d’alguns sondejos sobre vegetarianismes, intoleràncies i fòbies/fílies amb les gastronomies exòtiques.
Els pisos dels barcelonins són impenetrables.
És evident que a ciutat els habitatges són petits i podríem consolar-nos pensant que tot plegat es deu només a un problema de mida. No crec que sigui així; la mida (com en tantes altres coses) és un factor important però no decisiu. El cas és que hi ha una aproximació diferent a les relacions socials, d’una banda perquè en un entorn més poblat (superpoblat, de fet), és té una actitud més zelosa envers l’espai privat, no pas per egoisme sinó per la necessitat de sentir algun trosset de món com a propi i inviolable, com un espai lliure i segur. En el món rural, pots sortir a campar pel bosc o trescar pels camins i ja tens aquesta sensació d’espai lliure i segur. A la ciutat, cadascú ha de defensar la seva trinxera perquè l’espai és un bé escàs.
La reticència a obrir la casa als altres diria que també té a veure amb la confiança. L’entorn urbà és més agressiu i perillós, i per tant, qui hi viu va més alerta, és més desconfiat. No és mesquinesa, sinó instint de supervivència. Així que l’urbanita segurament és més extrovertit i sociable, però es guardarà d’obrir casa seva a qualsevol (cal superar més nivells per arribar a la pantalla de l’espai privat). La gent de poble, en canvi, és més tancada, costa més arribar a tenir-hi converses que vagin més enllà d’un small talk cordial, però té menys miraments a l’hora de deixar-te entrar a casa seva. De fet, els nouvinguts al camp sovint se senten una mica desplaçats i fins i tot rondinen: els costa trobar un entorn social gratificant, gent afí als seus interessos. Els sembla un desert.
La causa d’això no és que la gent de poble sigui menys interessant. És un simple problema estadístic. A Barcelona, amb el seu milió i mig llarg d’habitants, trobar algú que encaixi amb tu i la teva manera de ser és més probable. No és només que hi hagi més persones per triar, sinó que els tenim més a prop (hi ha més densitat de població) i és més fàcil saber on són les ànimes bessones perquè hi ha més segregació (cadascú amb els seus). En un poble petit com La Pera les opcions es redueixen dràsticament.
Imaginem —m’ho invento— que som compatibles (match social) amb un 1% de la població. A Barcelona, existirien 16.000 candidats a amics. A La Pera, en canvi, només n’hi hauria 5. Per tant, no és que al camp encaixem menys o que siguin estranys, és senzillament que amb una mostra més petita costarà més trobar un perfil determinat.
Però tornem a les cases i als sopars. Sospito que un altre dels motius d’aquest recel a obrir les portes de casa el podem trobar a la cuina. A Barcelona tot t’empeny a una acceleració ferotge. El temps, en efecte, és relatiu, i a la ciutat corre més ràpid. Però les presses són enemigues de la cuina. A Barcelona els menjars preparats i els Glovos i companyia van que volen. El temps (i l’interès) per cuinar se’ns fon als dits, mentre el nivell d’estrès ens desaconsella afegir més pilotes als malabarismes quotidians (no sigui que ens acabin caient totes per terra).
Fa poc una americana m’explicava que entre els seus coneguts ja hi ha poques famílies que cuinin, que la majoria tiren de menjars preparats i a domicili, que no només són esgarrifosament més cars sinó sovint també menys saludables. En el passat, els Estats Units han estat en molts àmbits un presagi (funest) del futur que ens espera, així que, és clar, ¿com podem convidar algú a sopar a casa si no som capaços de cuinar res amb cara i ulls?
Una darrera hipòtesi, doncs: potser els barcelonins, intimidats per la variada i inacabable oferta gastronòmica de la ciutat, se senten poca cosa als fogons. Temen no estar a l’altura (culinària) dels comensals. ¿Poden oferir una senzilla tomata amanida i una mica d’embotit? (Rotundament sí, els diria jo.) ¿Faran el ridícul? (En absolut.) A aquesta por se suma la vulnerabilitat que implica obrir la porta de casa a coneguts i saludats. Al capdavall, casa nostra és una extensió de qui som. S’hi veu el nostre ordre (o el nostre caos), els nostres interessos, la nostra vida. És el nostre refugi. O el nostre baluard inexpugnable. I això és segurament el que ens fa més por. Que ens vegin amb tot el que som.
