Olor de cafè i el sol enganxat als vidres. Dissabte.
Les petites flors liles de la hardenbergia treuen el cap entre els barrots de ferro del balcó i em somriuen. El roure encara està pelat, alt i gros com un vell gegant calb, amb algunes fulles seques que no han acabat de caure i s’han passat l’hivern gronxant-se i cruixint en la brancada, com dèbils cabells blancs.
I la mallerenga. De color groc i verd i gris, una oliva amb corbata, una oliva amb les galtes blanques, que es penja del revés i picoteja una branca, que fa un saltiró i es passeja pel gran arbre, que sent alguna cosa i canta. Un cant repetitiu i agut, a voltes molest, incansable. «Txi-txipan, txi-txipan, txi-txipan…»; «vine-aquí, vine-aquí, vine-aquí»; «tot-per-mi, tot-per-mi, tot-per-mi».
M’enduc el cafè a la vora del foc, els matins encara són freds. Al sofà, els dos gats dormen plàcidament, el negre abraçant el blanc, com dues persones que s’estimen. Són tan tendres que te’ls menjaries. Són tous i suaus i delicats, i respiren de la mateixa manera petita que respiren els nens adormits. Te’ls menjaries. Els acarono amb una mà i de seguida aixequen el cap, i el blanc es desfà de l’abraçada del negre per tombar-se donant-me l’esquena. El negre es llepa els bigotis, es recull fent-se una bola, ronca. És adorable.
Dissabte. Olor de cafè i el sol enganxat als vidres. «Txi-txipan, txi-txipan…»
Matí dedicat a les compres de la setmana, a posar rentadores. Mentre fem el dinar, el gos borda a fora i el veig des de la finestra. Va saltant darrere els gats, que es mouen ràpid. Guaita com juguen, penso. Que són macos.
No m’adono de res. Faig una migdiada llarga.
A la tarda toca fer neteja. La casa és gran i vella i sempre té pols i pèls i sorreta que no sé d’on surt. Les finestres són petites i algunes tenen teranyines. La llum és tènue, sura dèbilment entre les parets de pedra. Darrere la taula del fons del rebedor, l’escombra s’entrebanca amb una cosa enganxada a les lloses del terra. Una vomitada de gat, penso. Però no. Retiro l’escombra i enfoco la vista, i la llum que sura entre les parets de pedra fa brillar una mica la cosa enganxada amb una lluentor metàl·lica preciosa. Penso que deu ser una arracada, que potser m’ha caigut i s’ha quedat clavada en una esquerda. Em poso a la gatzoneta. La cosa brilla més, en realitat són dues o tres coses que brillen com la plata en la penombra de la casa. N’agafo una amb les ungles i l’estiro. Vaja. No és una arracada.
M’aixeco i rasco amb l’escombra i la resta de plomes es desenganxen de la llosa i les porto cap a mi, cap a la pala. I s’omplen de pols i ja no brillen. Llavors passo l’escombra per sota la taula i surten més plomes dels colors d’una oliva, aquestes menys enganxades, i l’escombra ensopega de nou i torno a rascar amb força i una bola petita rodola de sota la taula i ve cap a mi fent un sorollet de pilota de goma.
El cap de la mallerenga em mira en la penombra de la casa, amb el bec tancat i els ulls entreoberts, encara amb un pànic fugisser tensant el borrissol blanc de les galtes.
És bonic, brilla com les plomes sota la llum tènue. Grotesc i bonic, com una joia.
Una joia ensangonada.
Potser ha baixat del roure per beure una mica d’aigua de la bassa i s’ha distret –«vine-aquí, vine-aquí, vine-aquí»–; i un gat hi ha anat –«tot-per-mi, tot-per-mi, tot-per-mi»–; i el gat li ha pres la paraula.
Ara em mira el seu cap sol i mut, amb el bec tancat i els ulls entreoberts.
Coses que passen.
