La vida que els toca viure

La separació, ella no en té cap dubte, seria amistosa, això segur

Foto: Paul Gilmore
Foto: Paul Gilmore

Ella camina il·lusionada cap a la cita. No s’han tornat a veure des que es van conèixer en aquella cafeteria: aleshores ell li demana el número de telèfon i ella l’anota en un tovalló de paper perquè mira, perquè sí, perquè sempre li havia vingut de gust, això de ser partícip d’aquest anacronisme tan deliciós, tan punt de partida de comèdia romàntica dels noranta. L’endemà s’escriuen per quedar aquell mateix dia, aquella mateixa tarda. L’esperit obsolescent se li fa miques, a ella, quan, de camí a la cafeteria, fa un cop d’ull a l’estat de Whatsapp d’ell perquè mira, perquè sí, perquè tanmateix ella és una noia del seu temps i voldria tenir el màxim d’informació abans d’asseure’s l’un davant l’altra per explorar el que sigui que vulguin explorar.

Ell hi ha compartit una foto del seu moix, a l’estat de Whatsapp. Li agraden els moixos, que bonic, pensa ella, perquè a ella també li agraden els moixos i tendeix a suposar que els qui tenen moixos són bona gent. Ella amb prou feines podria dibuixar quina cara té, ell, perquè la foto de perfil del Whatsapp el mostra d’esquena, sense cap tret identificable més enllà d’uns cabells curts, castanys, que es retallen al principi d’un clatell molt estàndard i gens memorable. Quan es troba a deu minuts a peu del lloc de trobada, creu recordar que ell va parlar en un català molt correcte, sense barbarismes. És cert que només van intercanviar un parell de frases, però foren ben prometedores, les frases; si més no, ella no recorda cap indici descoratjador, en aquest sentit.

Mentre avança per la vorera, ella s’imagina que ell és filòleg o periodista o professor de llengua en un institut. Flirteja sobretot amb la hipòtesi que sigui escriptor, assagista, expert en els costums reproductius de les classes socials altes durant l’Edat Mitjana. No cal posseir cap agudesa especial per intuir que la conversa serà profitosa, que s’allargarà fins més enllà de la mitjanit, i que, aleshores, tots dos es besaran i aniran al pis de l’un o de l’altra per passar-hi la nit i bona part del dia següent. Si ell és assagista, ben mirat, no li caldrà dirigir-se a l’oficina ni a cap altre entorn presencial, i per tant podran allargar les sessions coitals fins que sigui l’hora de dinar, o de sopar, en funció de la gana que tinguin. Ella el pintaria més aviat prim, a ell, però no sabria dir si menja molt o poc. Sigui com sigui, posaria la mà al foc que el metabolisme d’ell deu estar ben entrenat a base de sessions d’atletisme, de bicicleta, potser de natació, així que, per molt que li agradi menjar, al noi, segur que el cos atlètic no es veurà afectat pels eventuals excessos gastronòmics que tots dos puguin compartir després d’hores i hores de sexe realment èpic.

És increïble que tingui aquesta sensibilitat tan extraordinària, però és que ella, en certa manera, ja visualitza els fills, dos nins i una nina, que ell i ella tindran al cap de dos o tres anys de compartir llit, menjades i converses en un català correctíssim. Li va causar tan bona impressió, la persona que va conèixer en aquella cafeteria, que té ben clar que, posats a triar, tindria fills amb ell encara que després, al cap d’un temps, per coses de la vida, l’abstèmia sexual o la desgana o els barbarismes es fessin feixucs i els acabessin separant. La separació, ella no en té cap dubte, seria amistosa, això segur: un exemple de civisme i d’empatia que, amb el temps, quan les criatures fossin grans i s’haguessin emancipat, potser derivaria en un retrobament de persones madures que encara s’estimarien i que llavors, a les velleses, enfocarien d’una altra manera la desgana, els barbarismes, l’abstèmia sexual. A l’epitafi d’ell, ella podria evocar aquell número que ella va anotar en un tovalló a la primera cita i, davant dels assistents tristíssims que s’haurien congregat davant la tomba d’ell, ella diria: siguis on siguis, estimat, si mai em necessites, ja tens el meu número. I la gent ploraria. Ploraria molt, la gent.

Ella sent que està a punt de morir de l’emotivitat quan obre la porta de la cafeteria i just al fons, en una taula petita per a dues persones, es troba un noi que s’assembla al noi que ella recorda, al noi amb qui ha viscut una vida tan intensa, tan rica en detalls i tan plena de matisos, durant el trajecte que l’ha dut a ella fins aquí. A mesura que s’apropa a la taula, ell somriu i ella se’l mira amb un deix de llàstima i conclou que, ben mirat, potser li fa mandra, tota aquesta vida que ara ja sap que els toca viure.

Nou comentari

Como el agua
Y un brillo de luz de luna/ iluminaba tus ojos
Més entrades...
ArticketBCN x Mariona Tolosa
Atracció per l'art
14 il·lustracions de Mariona Tolosa Sisteré, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...