El germà, per sort, no va perdre cap dit, però des de llavors ja no em van agradar més els petards. Teníem quinze anys i era el primer Sant Joan que no passàvem amb els pares. Vaig desplaçar la devoció pels petards a la passió pels pinyonets de les coques de llardons i per les rodanxes de taronja confitada que no volia ningú. Per les fogueres de les places del barri. Saltàvem les més petites i demanàvem un desig, Que m'estimi en Tal, Que em faci cas la Tal. Més endavant, vaig esperar amb ànsia el concert de la Salseta la nit del 23 a la platja d'Arenys, fins que un any es va fer tan llarg esperar el matí que hauria preferit no haver sortit mai de casa. Quina agonia d'hores mortes i mal gust de boca per acabar dormint al costat d'algú que feia massa temps que t'ignorava. L'únic Sant Joan a Ciutadella, massa gent i massa gin i jo amb el cap adolescent en una altra banda. Vaig començar a estimar amb més devoció encara les revetlles tranquil·les a casa d'algú, sis o set amics amb ganes de conversa, bromes i acudits, somriures generosos per acollir l'estiu. I avui no puc imaginar un Sant Joan més bonic que saltar set onades a la platja de Xilxes amb els set desitjos corresponents i el cap un poc emboirat per l'olor de les fogueres, amb el mar a dins, el foc a la vora, i acabar dormint amb tu en un llit estret i no preferir en cap moment estar dormint sola.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
