Foto: Ana Arantes
Foto: Ana Arantes

A Un alè de vida, de Clarice Lispector, publicat enguany per Club Editor amb magnífica traducció de Josep Domènech Ponsatí, llegeixo: “¿Escric o no escric? Saber deixar-ho córrer. Abandonar o no abandonar: aquesta és molt sovint la pregunta que s’ha fet un jugador. L’art d’abandonar no s’ensenya a ningú. I no és gens estranya la situació angoixosa d’haver de decidir si té cap sentit continuar jugant. ¿Seré capaç d’abandonar dignament? ¿O soc d’aquells que continuen esperant tossudament que passi alguna cosa? ¿Com, per exemple, la mateixa fi del món? ¿O el que sigui, com la meva mort sobtada, hipòtesi que tornaria superflu el meu desistiment?”

Tot el llibre està ple de pensaments i idees per guardar i reflexionar. Te’l recomano vivament. Ara, però, quedem-nos amb aquesta inquietant idea de la possibilitat d’abandonar i no atrevir-se o no saber com o no tenir la capacitat de decidir-ho. T’ha passat mai? Has sentit mai el desig de deixar alguna cosa i, en canvi, t’has quedat allà suportant el que ja no vols? Una relació? Una feina? Una amistat o grup de coneguts? Una situació? Una casa? Un poble? Una família? Un país? I per què no has marxat, si tant ho volies?

Sembla que en molts casos no es vol la responsabilitat de posar fi a les coses. I no es vol perquè es té por de l’equivocació. Por de perdre en comptes de guanyar. Es té por que la jugada vagi en contra, por del resultat de la pròpia determinació. Es comet sovint l’errada de fer càlculs, és a dir, que se segueix endavant no perquè es cregui que es pot guanyar sinó per no haver perdut tot el que s’ha invertit. I, així, es continua perdent i s’acumula el despropòsit.

Es relaciona l’abandó de les coses amb el fracàs, i no amb l’alliberament. Es relaciona amb la impotència i no amb el poder de fer el que cal. Es posen en joc l’orgull i l’obstinació i es disfressen de perseverança i tenacitat. Es posen en joc la inseguretat i la falta d’amor per un/a mateix/a, i es vesteixen de paciència i tolerància.

Conclusió: cal aprendre a deixar anar, a abandonar el que fa mal, el que fa soroll, el que no deixa dormir, el que no deixa ser un/a mateix/a, el que impedeix conèixer-se.

Si et cal abandonar el que sigui, endavant. Segur que després respires millor. Que respires.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Quely a desembre 09, 2021 | 18:55
    Quely desembre 09, 2021 | 18:55
    Cert, quan es deixa allò que et fa mal, respires i molt
    • Icona del comentari de: Anònim a gener 28, 2022 | 20:22
      Anònim gener 28, 2022 | 20:22
      Doncs si. Igual que ens desfem d’unes sabates quan ens destrocen els peus, hauríem de d’apendre a desfer-nos de “tot” allò que ens fa mal.

Nou comentari

Comparteix