“Vosotras, moscas vulgares, inevitables golosas, me evocáis todas las cosas”
Las moscas, Antonio Machado
Si no saps què fer, dedica’t a matar mosques, m’ha dit l’avi, i és el que he fet. He agafat el matamosques del menjador i mentre ell i l’àvia feien la becaina a dalt, he començat a matar totes les mosques que m’he anat trobant per cal sabater. Primer les de la botiga –un fotimer–, després les del menjador, les de la cuina, les del rebost, les del safareig –un altre fotimer–, i les de la meva habitació. Amb menys d’una hora, me n’havia carregat com a mínim dues-centes.
–Que t’han fet, pobres bèsties? –m’ha dit l’àvia quan les ha vist totes juntes.
–És el que m’ha manat l’avi…
–Entre poc i massa.
–Si em deixéssiu sortir no n’hauria matat cap. És culpa vostra.
–On vols anar, amb la calor que fa?
Sempre em diuen el mateix: on vols anar amb la calor que fa. Llegeix, dibuixa, fes deures. Sí home!, deures a l’estiu! M’ha dit això de les pobres bèsties, l’àvia, però les que no mato jo les mata ella. Tan bona dona que sembla, no les suporta i des que l’avi es va morir cada dia dedica una estona havent dinat a matar les mosques que se li posen davant. Després les replega amb una escombra, les llença a les escombraries, i llavors em demana que l’acompanyi al pis de dalt perquè últimament té por que li fallin les cames, i com que després de tants estius encara no em deixa sortir, jo continuo matant mosques com quan era més petit.
–Què fas? –m’ha fet senyals fa un moment la Maria de cal Gargot des del balcó del davant.
–Estic matant mosques. I tu?
–Puc venir?
Com que la porta estava tancada, l’he ajudat a enfilar-se per la finestra del darrere, i m’ha fet riure perquè duia el seu propi matamosques. Com si algú ens hagués contractat per a aquesta feina, ens hi hem posat tot seguit i no hem parat fins que hem sentit que l’àvia es començava a llevar.
–Totes aquestes mosques has matat tot sol? –ha fet esparverada, quan n’ha vist la pila.
Només per fer riure la Maria, que era amagada sota del llit, he dit:
–Soc un assassí de mosques, iaia. Aniré a l’infern.
–Deixa’t de rucades i acompanya’m cap a baix.
Li he agafat el bastó i l’he acompanyada cap al pis de baix, perquè pogués obrir la botiga (ja té més de vuitanta anys, però ella encara obre la botiga), i tot seguit me n’he tornat cap dalt. Mentre creuava el passadís, el meu pare ha sortit del dormitori gran i ens hem abraçat. Després s’ha abraçat al Nil i li ha demanat si volia veure la iaia i com que el meu fill ha callat, hem entrat els tres junts.
–Sembla que dormi –ha xiuxiuejat el Nil al cap d’una estona des de la vora del llit.
