Llenceu les brúixoles

Llenceu la brúixola, poetes,
no marca sempre el nord.
Francesc Garriga

Foto: Florian F. (Flowtography)

A vegades calles de tal manera que no saps què donaria per saber què estàs pensant, em dius; i jo trobo difícil –i per això callo– parlar-te d’una mena d’esfera, pareguda a una bombolla de sabó de mag de fira que gira i creix en algun punt entre la boca meua i la boca de l’estómac. Com un abisme, o un vertigen petit com un bot de carretera quan l’agafes amb el cotxe, o un desig vertical, ho trobo difícil, com t’ho diria.

I tu em parles d’una cançó que a la vegada parla de tot el que és l’amor i és tot allò bo i tot allò dolent, el preu a pagar, la mesura d’un dia sencer, i és clar que l’entenc, qui fos que l’escrivís, preocupat per aquest poder perdut, acabat d’atorgar a algú altre com qui regala les claus definitives de la calma i confia que no tronarà mai més. I jo, assumint que a hores d’ara no tinc nord, et contesto amb un vers de Jorge Luis Borges (estar contigo o no estar contigo es la medida de mi tiempo).

On deuen parar, ara ja, les aigües que ens van espiar aquell migdia besar-nos per primer cop, ves a saber si han plogut damunt dels caps dels gossos que lladren a la nit als hortets de la ribera, o sobre camps d’arròs d’un altre delta.

Llenceu les brúixoles, amants, que el nord està perdut. No vulgueu retrobar-lo i aneu a veure plegats coses que no hagueu vist mai: unicorns i sirenes, follets del bosc, les cuixes d’un minotaure, un forat de cuc, la curvatura de l’espaitemps, matèria onírica.

Afanyeu-us, abans que aquelles aigües us ploguin el nord a sobre, amants, llenceu les brúixoles.