Llibertat sense excuses

Foto: Valerie Everett

La llibertat acaba on comencen les hipoteques, això és així. La vida és bonica però complicada, i com més te la compliques més et vas lligant de mans i peus i colzes i genolls. És més fàcil deixar una feina fixa per perseguir una vocació arriscada quan tens vint-i-pocs anys i només t’has de mantenir a tu que no pas quan estàs rodejat de personetes que depenen dels teus ingressos i que tenen l’endimoniat costum d’esmorzar, dinar, sopar i fins i tot –ells sí– de berenar. Algun dia descobrirem que el paradís perdut no és la infantesa, sinó el berenar.

No haver nascut rics ens esclavitza, d’acord. Però hi ha tries que no tenen una traducció en euros i que estan gairebé al cent per cent a les nostres mans (i peus i colzes i genolls). Potser no podem triar entre escola pública o privada ni entre vacances reals o vacances imaginàries, però sempre –o gairebé– podem elegir les persones per les quals posaríem les mans (i els peus i els colzes i els genolls i el cor) al foc i a les brases. Potser no ens podem comprar un vestit que costa un ronyó però sempre –o gairebé– podem elegir les persones a les quals donaríem un ronyó.

Arriba un moment –si hem tingut la sort de tenir accés a la cultura: sense cultura no hi ha llibertat– que ja no té sentit donar la culpa de tot als pares, ni a l’educació rebuda, ni als traumes amagats, ni encara menys a les males companyies. Arriba un moment que les culpes i els mèrits de qui som ens pertanyen, per bé i per mal. Els pares i l’educació són essencials però no són determinants; els traumes es poden detectar, tractar i superar; i les males companyies no se’ns enganxen amb cola d’impacte: la complicitat la donem i la retirem a voluntat. Som tan responsables de nosaltres mateixos que, a partir d’una certa edat i amb l’excepció dels qui malviuen en circumstàncies extremes, ja no podem carregar el mort a res ni a ningú. Ja no hi ha excuses que valguin. La llibertat és bonica però complicada, també.

Comentaris

Roser B abril 16, 2015 | 14:01

Ho he reenviat a una pila de gent: parella, filles i fill, amics que són de la mateixa corda. Va molt bé veure escrit el que pensem i prendre'n consciència! Gràcies

0

0

Respon
Oprimid abril 17, 2015 | 23:49

Estic cansada d'aquest fals positivisme que inunda la realitat, de la gent que diu que les persones amb caràcter dèbil, o poc criteri és l'única raó per la qual la gent fa les coses malament. En realitat , les circumstàncies fan que les persones actuem de certa manera. I és a partir d'aquestes circumstàncies que l'actitud d'una persona es veu afectada i posteriorment es debilitarà el seu caràcter . No al revés. Si nosaltres mateixos no tinguéssim cap fallada, segurament molts no sentirien tant plaer veien fracassar els altres, ni s'adonarien tant sovint de falles alienes, ni jutjaríem la vida dels altres com a blanc o negre, triomf o fracàs, bo o dolent. Tots vivim les nostres vides en diferents tons i etapes i aquests tons no depenen 100% de nosaltres si no també de las circumstancies i de les persones que ens envolten. la imposició intencionada de dolor o assetjament físic o psicològic amb la finalitat de produir sofriment a un ser humà - és una greu violació dels més fonamentals drets humans. Ho és també l'abús de poder i autoritat, la humiliació, la dominació i l'engany... Només cal obrir el diari - qualsevol dia de la setmana - o mirar la tele, per escoltar una noticia en la que en algun lloc del món algun ciutadà innocent a estat assassinat, torturat o executat, o be per les seves opinions, o pel seu gènere, raça, o perquè la seva religió són inacceptables per al seu govern. o per governs enemics. Crec que el dolor de les víctimes mereix un respecte. Des de la zona de confort de la que alguns encara gaudiu, hauríeu de començar a respectar i a comprendre a aquells que han patit l'inimaginable. En lloc de disfressar la realitat i la tragèdia. Em de permetre que el món parli, i trobar una ocasió perquè la realitat més enllà del nostre entorn quotidià i de la nostra capacitat de comprensió, és possible canviar-la si tots ens hi esforcem hi deixem de ser tan egoistes. Ja és hora que dediquem temps i esforç a entendre que hi ha una realitat que per dura que sigui o per molt que la neguem, esta present. Hauríem d'aprendre avanç de donar opinions buides i judicis erronis a esser més empàtics, i a dedicar, recordar i donar suport a les nombroses víctimes i supervivents de la tortura, abús de poder, injustícia social, violència, violació, assetjament, a tot el món ". No ens enganyem, moltes vegades, La víctima no és culpable de la seva situació. La verdadera culpabilitat està en la ceguesa mental i espiritual, és l'individualisme i el egocentrisme en el encara es viu, és l'egoisme inherent a l'ésser humà. El món necessita de persones que han sobreviscut a errors, tragèdies i dures proves per ajudar a la resta de nosaltres a través. El món et necessita més que mai utilitzar lo aprés en tragèdies passades, no permetre que els errors passats, la vergonya, les experiències doloroses de vida, ens defineixen i afectin el nostre valor real como a esser humans, és impossible poder recuperar el verdader sentit a la vida, des de la culpabilitat, la vergonya o el fracas. I sobretot quan aquests sentiments son provocats per la ignorància, i la negligència dels altres

0

0

Respon