Un llibre i un croissant

Llegir és, possiblement, l’activitat que he dut a terme durant més hores a la meva vida

Foto: Amanda Tipton


Quan era petita i em posava malalta, el primer dia que m’havia de quedar a casa, la mare em duia al llit un croissant i un llibre. Se n’anava a comprar el pa i, de camí, passava per la llibreria del costat del forn i aprofitava el moment en què jo començava a fullejar el llibre per posar-me el termòmetre. Sabia que no hi havia res més al món que em pogués mantenir quieta al llit durant els tres dies que la febrada trigava a baixar.
 
Podríem dir, doncs, que entre varicel·les i galteres, vaig començar a bastir el que seria la meva primera biblioteca: El zoo d’en Pitus, els llibres d’en Roald Dahl, La història interminable, Momo, les bessones O’Sullivan o Els Cinc. Si el termòmetre passava la ratlla dels trenta-set i mig, em tapava fins al nas i esperava delerosa que ella tornés amb un nou exemplar per a la col·lecció.
 
Aviat no en vaig tenir prou i vaig demanar-li, malgrat ser encara molt petita, que em deixés fer-me el carnet de préstec de la biblioteca. Em va fer un discurs sobre cuidar els llibres, sobre tornar-los a temps i, aquella mateixa tarda, em va acompanyar a fer-me’n el carnet. Allò em va obrir les portes d’una mena de paradís de lectures que no s’acabava i es renovava freqüentment. M’hi passava totes les tardes que podia i me n’enduia quatre o cinc llibres. Escoltava les recomanacions de les bibliotecàries i vaig arribar a ser una mica de la família: em deixaven entrar al magatzem, m’ensenyaven les novetats que encara s’havien de catalogar perquè pogués reservar-les de seguida i, quan se’m van acabar els llibres de la secció infantil i juvenil, em van acompanyar cerimoniosament a la sala d’adults, amb aquella cara de satisfacció que fan les bibliotecàries quan saben que estan presenciant un moment important a la vida d’algú. Aquella cara d’això-no-t’ho-acabaràs-ni-que-vulguis.
 
I així va ser. Encara no m’ho he acabat. Ara ja no em poso malalta tan sovint com per quedar-me llegint al llit els matins d’hivern. Alguns diumenges em faig un cafè, me’n torno al llit i llegeixo fins a les dotze. Llegir és, possiblement, l’activitat que he dut a terme durant més hores a la meva vida.
 
Pels volts de Sant Jordi, començo a rebre missatges dels amics. “Recomana’m un llibre per tal…” o “Tu te l’has llegit, aquest que diuen que està tant bé? És que no sé què comprar-me aquest Sant Jordi…” I a mi m’encanta, perquè només hi ha una cosa que m’agradi més que els llibres: parlar de llibres. Sentir l’enveja bonica de quan recomanes un llibre que et va marcar, sabent que algú altre està a punt de viure aquella primera vegada.
 
Enguany, contràriament al que acostuma a passar per aquestes dates, en què les novetats ocupen les pàgines dels diaris, m’han demanat que recomani, precisament, llibres que han estat importants per a mi. Ha estat molt difícil. Com en puc escollir només cinc? Però alhora fer aquest exercici m’ha obligat a repassar algunes de les meves lectures preferides. A pensar per què les recomanaria, més enllà del “T’agradarà molt”. I m’he adonat que a totes les pàgines dels llibres que he llegit hi he deixat un munt d’emocions, de records, de pensaments, d’aprenentatges. Com que hi apunto la data i el lloc on els vaig comprar, també em transporten a un període concret de la meva vida.
 
Potser perquè els meus primers records de lectura em remeten a un acte d’amor senzill, a la meva mare acotxant-me, sempre he sentit un amor immens pels llibres. Sempre em fa una il·lusió especial regalar-los i pensar que estan acompanyant algú en un moment concret.
 
Ara que encara hi ha un parell de setmanes de marge i teniu temps per pensar-hi bé, us recomano que ho proveu, si no ho heu fet mai i sou dels que compreu el llibre que recomanen als mitjans –no patiu, si és bo perviurà i l’acabareu llegint–, però feu l’exercici de pensar en un llibre que us hagi agradat, de pensar de debò en la persona a qui el voleu regalar i carregueu l’objecte de significat. Penseu una dedicatòria bonica i gaudiu de l’acte de comprar-lo de manera conscient, de regalar-lo de manera conscient, amb tota la càrrega que es mereix un objecte tan valuós.
 
Jo en tinc un de preparat, dins un sobre, a punt de ser enviat a un poblet de Mallorca, amb una carta manuscrita en què explico al meu fillol, de sis anys, la primera vegada que vaig llegir Matilda, de Roald Dahl.  I ja estic nerviosa perquè el rebi. I començo a fer cara d’això-no-t’ho-acabaràs-ni-que-vulguis.

Nou comentari

Un ramito de violetas
A veces sueña y se imagina/ cómo será aquél que tanto la estima
Més entrades...
I el plaer de les dones?
14 dibuixos de Lyona sobre els tabús, la ignorància i la pressió masclista que reben les dones
Més entrades...