Foto: Amanda Tipton


Quan era petita i em posava malalta, el primer dia que m’havia de quedar a casa, la mare em duia al llit un croissant i un llibre. Se n’anava a comprar el pa i, de camí, passava per la llibreria del costat del forn i aprofitava el moment en què jo començava a fullejar el llibre per posar-me el termòmetre. Sabia que no hi havia res més al món que em pogués mantenir quieta al llit durant els tres dies que la febrada trigava a baixar.

Podríem dir, doncs, que entre varicel·les i galteres, vaig començar a bastir el que seria la meva primera biblioteca: El zoo d’en Pitus, els llibres d’en Roald Dahl, La història interminable, Momo, les bessones O’Sullivan o Els Cinc. Si el termòmetre passava la ratlla dels trenta-set i mig, em tapava fins al nas i esperava delerosa que ella tornés amb un nou exemplar per a la col·lecció.

Aviat no en vaig tenir prou i vaig demanar-li, malgrat ser encara molt petita, que em deixés fer-me el carnet de préstec de la biblioteca. Em va fer un discurs sobre cuidar els llibres, sobre tornar-los a temps i, aquella mateixa tarda, em va acompanyar a fer-me’n el carnet. Allò em va obrir les portes d’una mena de paradís de lectures que no s’acabava i es renovava freqüentment. M’hi passava totes les tardes que podia i me n’enduia quatre o cinc llibres. Escoltava les recomanacions de les bibliotecàries i vaig arribar a ser una mica de la família: em deixaven entrar al magatzem, m’ensenyaven les novetats que encara s’havien de catalogar perquè pogués reservar-les de seguida i, quan se’m van acabar els llibres de la secció infantil i juvenil, em van acompanyar cerimoniosament a la sala d’adults, amb aquella cara de satisfacció que fan les bibliotecàries quan saben que estan presenciant un moment important a la vida d’algú. Aquella cara d’això-no-t’ho-acabaràs-ni-que-vulguis.

I així va ser. Encara no m’ho he acabat. Ara ja no em poso malalta tan sovint com per quedar-me llegint al llit els matins d’hivern. Alguns diumenges em faig un cafè, me’n torno al llit i llegeixo fins a les dotze. Llegir és, possiblement, l’activitat que he dut a terme durant més hores a la meva vida.

Pels volts de Sant Jordi, començo a rebre missatges dels amics. “Recomana’m un llibre per tal…” o “Tu te l’has llegit, aquest que diuen que està tant bé? És que no sé què comprar-me aquest Sant Jordi…” I a mi m’encanta, perquè només hi ha una cosa que m’agradi més que els llibres: parlar de llibres. Sentir l’enveja bonica de quan recomanes un llibre que et va marcar, sabent que algú altre està a punt de viure aquella primera vegada.

Enguany, contràriament al que acostuma a passar per aquestes dates, en què les novetats ocupen les pàgines dels diaris, m’han demanat que recomani, precisament, llibres que han estat importants per a mi. Ha estat molt difícil. Com en puc escollir només cinc? Però alhora fer aquest exercici m’ha obligat a repassar algunes de les meves lectures preferides. A pensar per què les recomanaria, més enllà del “T’agradarà molt”. I m’he adonat que a totes les pàgines dels llibres que he llegit hi he deixat un munt d’emocions, de records, de pensaments, d’aprenentatges. Com que hi apunto la data i el lloc on els vaig comprar, també em transporten a un període concret de la meva vida.

Potser perquè els meus primers records de lectura em remeten a un acte d’amor senzill, a la meva mare acotxant-me, sempre he sentit un amor immens pels llibres. Sempre em fa una il·lusió especial regalar-los i pensar que estan acompanyant algú en un moment concret.

Ara que encara hi ha un parell de setmanes de marge i teniu temps per pensar-hi bé, us recomano que ho proveu, si no ho heu fet mai i sou dels que compreu el llibre que recomanen als mitjans –no patiu, si és bo perviurà i l’acabareu llegint–, però feu l’exercici de pensar en un llibre que us hagi agradat, de pensar de debò en la persona a qui el voleu regalar i carregueu l’objecte de significat. Penseu una dedicatòria bonica i gaudiu de l’acte de comprar-lo de manera conscient, de regalar-lo de manera conscient, amb tota la càrrega que es mereix un objecte tan valuós.

Jo en tinc un de preparat, dins un sobre, a punt de ser enviat a un poblet de Mallorca, amb una carta manuscrita en què explico al meu fillol, de sis anys, la primera vegada que vaig llegir Matilda, de Roald Dahl. I ja estic nerviosa perquè el rebi. I començo a fer cara d’això-no-t’ho-acabaràs-ni-que-vulguis.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix