Foto: Flora Westbrook


Em pensava que durant aquestes setmanes a casa faria moltes coses. Sempre penso que faré moltes coses. He d’aprendre a moderar el meu optimisme pel que fa a l’aprofitament del temps i de les pròpies capacitats. Perquè el temps –encara que sigui tot el temps– mai no dona per a res. Els dies corren i les coses queden per fer.

Aquests dies volia escriure un llibre que tinc al cap i que no és cap novel·la. Cap editor no l’espera ni el reclama ni en coneix l’existència ni –em temo– en pagaria ni cinc. És un llibre com a acte de llibertat. Té títol: Autobiografia. Ja sé que no és gran cosa, però és la cosa que ha de ser. Hi ha llibres que només es poden dir com es diuen. El meu llibre no escrit està format per un grapat de textos breus delicadament o escandalosament o desvergonyidament o dolorosament autobiogràfics. Textos que cremen, que punxen o que fan pessigolles. Estan tots embullats dins del meu cap, impacients per existir. De vegades em fan retrets. Potser són poemes, potser microrelats. No tinc pressa per esbrinar-ho.

Si no he escrit aquest llibre és perquè he fet altres coses. M’he mirat molt les roses del jardí, per exemple. Les he vist néixer, esclafir i rendir-se. En la darrera etapa, la dels pètals a punt de desprendre’s, he volgut mossegar-les. És carnal, clavar queixalada a certes coses. No sé quina luxúria és, la de voler mastegar roses, però jo la pateixo. Podria ser un dels poemes o dels microrelats del meu llibre per fer: L’escriptora que mastegava roses. M’agrada i tot i així no em decideixo a començar. Vull badar una mica més. Badar és un luxe que trobava a faltar. Badar forma part de l’escriptura. Mentre bades, les paraules fan llevada.

Tot això que he escrit fins ara ho tinc clar. Però llavors apareix l’altra, la inefable, l’eficaç, la que té l’agenda sempre plena, la que no es permet perdre ni deu segons, la que organitza la seva vida i la dels altres, la que tot ho preveu, ho calcula, ho apama. La insuportable. Pregunta què faig, què he fet, què penso fer ara, en els propers cinc minuts, en la propera hora, en els deu dies següents. Em recorda que tampoc no he envernissat la jardinera, ni he fet aquella recepta de coulant que va enviar-me una amiga, ni he llegit aquell totxo de mil pàgines, ni he vist de nou tot Breaking Bad, ni –s’ho deixa per al final– he desembullat les històries del meu cap, ni m’he posat a treballar en el que potser hauria estat el meu millor llibre, l’únic que de debò valdria la pena haver fet.

I tot i que sé que potser no, que el llibre per fer podria ser un nyap, que mai se sap, i que potser per això no el començo, perquè mentre estigui per fer serà perfecte, malgrat tot això, la insuportable ja m’ha amargat la tarda.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: La Barrio a maig 03, 2020 | 14:05
    La Barrio maig 03, 2020 | 14:05
    A mi m'encantaria llegir-lo. Per cert jo tampoc he fet gairebé res de la llista que tinc de "coses a fer en el confinament " però també tinc una terrassa preciosa. ;)
  2. Icona del comentari de: K. a maig 05, 2020 | 11:36
    K. maig 05, 2020 | 11:36
    si està dins teu, sortirà, és així

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix