Foto: Flora Westbrook
Em pensava que durant aquestes setmanes a casa faria moltes coses. Sempre penso que faré moltes coses. He d’aprendre a moderar el meu optimisme pel que fa a l’aprofitament del temps i de les pròpies capacitats. Perquè el temps –encara que sigui tot el temps– mai no dona per a res. Els dies corren i les coses queden per fer.
Aquests dies volia escriure un llibre que tinc al cap i que no és cap novel·la. Cap editor no l’espera ni el reclama ni en coneix l’existència ni –em temo– en pagaria ni cinc. És un llibre com a acte de llibertat. Té títol: Autobiografia. Ja sé que no és gran cosa, però és la cosa que ha de ser. Hi ha llibres que només es poden dir com es diuen. El meu llibre no escrit està format per un grapat de textos breus delicadament o escandalosament o desvergonyidament o dolorosament autobiogràfics. Textos que cremen, que punxen o que fan pessigolles. Estan tots embullats dins del meu cap, impacients per existir. De vegades em fan retrets. Potser són poemes, potser microrelats. No tinc pressa per esbrinar-ho.
Si no he escrit aquest llibre és perquè he fet altres coses. M’he mirat molt les roses del jardí, per exemple. Les he vist néixer, esclafir i rendir-se. En la darrera etapa, la dels pètals a punt de desprendre’s, he volgut mossegar-les. És carnal, clavar queixalada a certes coses. No sé quina luxúria és, la de voler mastegar roses, però jo la pateixo. Podria ser un dels poemes o dels microrelats del meu llibre per fer: L’escriptora que mastegava roses. M’agrada i tot i així no em decideixo a començar. Vull badar una mica més. Badar és un luxe que trobava a faltar. Badar forma part de l’escriptura. Mentre bades, les paraules fan llevada.
Tot això que he escrit fins ara ho tinc clar. Però llavors apareix l’altra, la inefable, l’eficaç, la que té l’agenda sempre plena, la que no es permet perdre ni deu segons, la que organitza la seva vida i la dels altres, la que tot ho preveu, ho calcula, ho apama. La insuportable. Pregunta què faig, què he fet, què penso fer ara, en els propers cinc minuts, en la propera hora, en els deu dies següents. Em recorda que tampoc no he envernissat la jardinera, ni he fet aquella recepta de coulant que va enviar-me una amiga, ni he llegit aquell totxo de mil pàgines, ni he vist de nou tot Breaking Bad, ni –s’ho deixa per al final– he desembullat les històries del meu cap, ni m’he posat a treballar en el que potser hauria estat el meu millor llibre, l’únic que de debò valdria la pena haver fet.
I tot i que sé que potser no, que el llibre per fer podria ser un nyap, que mai se sap, i que potser per això no el començo, perquè mentre estigui per fer serà perfecte, malgrat tot això, la insuportable ja m’ha amargat la tarda.
0
0
