Retrobar la lluna plena d’octubre a l’empedrat del carrer, a primera hora del matí. La mateixa de fa tres anys, quan s’anunciava tempesta i tanmateix el far confiava aguantar ferm les envestides de l’aigua. Des de llavors ha vingut la mort i ha vingut la vida, tardes d’hospital, els ulls de l’àvia sabent-me des de molt endins, ¿Y usted por qué llora?, i la seva veu de sobte, com un petit miracle, acompanyant la cançó que ens l’ha de retornar sempre. Els ulls i la veu i les mans de l’àvia, un últim respir que no semblava un final, que potser no era un final, i mentrestant, a fora i a dins, la vida esclatant pertot, els riures dels nebots, tardes amb els amics, el meu desig de tu brindant amb un Primícia a la taula més recollida del restaurant, regal de versos enmig d’un recital i record de nits de festa major en una habitació sense cortines. La vida a fora i a dins mentre la mort entra i surt i aprenem encara no sé com a fer-li lloc entre les costelles. Començaments i finals per sempre en el record, no calen fotografies per recordar el que vam ser i omplir-nos el pit d’agraïment. Finals i començaments, tout commence aujourd’hui, amb aquesta lluna d’octubre que ens pica l’ullet com si s’hagués passat tota la nit espiant-nos.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
