Que si duc sempre una llibreta a mà, em preguntes. I m’adono, me’n fas adonar, que la llibreta no és un braç ni un fetge ni un genoll: podria deixar-la a casa i suposo que no em sortiria sang d’enlloc.
Em calen aquests fulls blancs amb tapa negra per prendre apunts del món. Per caçar frases que semblen veritat, idees en brut. La llibreta m’és crossa i refugi i memòria i far. La faig meva al cine, als concerts, al bar on prenc el tercer o quart cafè. Al dinar amb l’Ada, al sopar amb en Joan.
Endreçar els llibres, ingressar el xec, demanar hora pel dolor de mans. L’última regla, el nou projecte, un tros de la novel·la que potser. Feines pendents, futurs en clau. Paraules provisionals amb els accents a lloc. El pla A que és horitzó, el pla B que ni goso escriure, el C que ja-sé-que-no-serà-però.
Cada cop que enceto llibreta és un tornar a començar, un fer net i a veure què, un juguem a espantar la mort. L’obro i m’obro i vesso mala lletra d’esquerra a dreta i per mil racons. Estimades pàgines verges, aviat em sabreu millor que jo.
Eva Piquer
2
0
