Malalt d’amor

Primer li va fer adeu amb la mà, després va pujar a les golfes i es va penjar d’una biga

Un dels nois del poble, amb només setze anys, es va matar per amor. S’havia enamorat en silenci d’una altra noia del poble, i com que era massa tímid per dir-li res –massa estrany, deien alguns–, preferia espiar-la des de la finestra de la seva habitació durant el breu trajecte que ella feia cada tarda des de la parada de l’autobús –venia de l’institut– fins que desapareixia per la cantonada. D’aquesta mirada obsessiva ella no en sabia res, sinó potser hauria tingut més cura de no besar-se amb un noi del poble del costat un dia que aquest va decidir acompanyar-la aquell tros de més tan sols per baixar un segon del cotxe de línia, besar-la i tornar a pujar. Els setze anys és una mala edat per enamorar-se en silenci.
 
No ho va fer aquella tarda sinó que es va esperar tot un mes, com una lenta agonia durant la qual va veure com la parella passava de la prudència dels primers petons al pur desesper de les boques. Primer li va fer adeu amb la mà, després va pujar a les golfes i es va penjar d’una biga. Al cap de dos dies, a l’enterrament, hi érem tots. Menys ella, gairebé tots els joves sabíem que aquest noi n’estava fins al moll i de seguida es va especular si no havia sigut aquest precisament el motiu del seu acte, la raó, un amor que mai seria correspost. Quan li va arribar la brama, ella no s’ho va voler creure, però una setmana més tard es va encaminar sola fins al cementiri amb unes flors grogues. Perquè no em sentís, primer em vaig quedar lluny, arraulit darrera l’estàtua d’un àngel. Vaig veure com s’aturava davant del nínxol i com s’ajupia a deixar les flors. M’hi vaig anar acostant a poc a poc, amagant-me darrera la línia de xiprers que em separava d’ella. No se sentia res, només la lleugera piuladissa del matí, filagarses de vent.

–Per què no em vas dir mai res? –vaig sentir que deia–. Tanta por et feia?
 
Es va fer un silenci, llarguíssim. No li vaig veure les llàgrimes, però sí les mans eixugant-se les llàgrimes. Crec que no va dir res més. Amb la mateixa cadència que havia arribat, va sortir del  cementiri i va anar tornant cap al poble  Des del cementiri fins a les primeres cases no hi ha més de mig quilòmetre. Primer vam passar per aquí, després per allà. Vam passar pel sindicat i per la renglera de tres portals que formen can palet, cal fuster i cal sastre; mentre ella s’aturava al banc de cal sastre a parlar amb la seva àvia, jo passava de llarg per l’altra vorera amb el cap cot i la certesa que aquesta vegada tampoc m’atreviria a dir-li res.

Pepe Puig

Comentaris

    Anònim Gener 27, 2021 7:31 pm
    M'impressiona i em colpeix que no ens ho diem... per què? Potser per covardia! Sempre n'hi ha un de malalt i l'altre, no se'n entera?
    Anònim Gener 27, 2021 7:40 pm
    Jo no em penjaré, però hi ha dies i moments que la tristesa m'aclapara!!!
    Anònim Febrer 2, 2021 6:26 pm
    No saps mai si se´n entera...Una pena.

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...