​Una maleta pròpia

Ha fet tot l'efecte que també podia ser important

Foto: Sandy Manoa


Em diverteixen els moments estúpids. Quan em sento estúpida només em diverteix si estic sola, és clar, a ningú no li agrada fer de mostra de l’estupiditat davant dels altres. Som fràgils i l’amor propi és un material sensibilíssim, d’un trencadís que espanta. Em diverteixen els moments estúpids, deia, com el que es fa quan apiles roba neta sobre el llit seguint una llista mental més o menys improvisada i t’adones que havies d’haver pensat, abans de res, en una maleta on ficar les mudes, llibres i esperancetes de descans. Però no en tens.

Trenta-set anys viscuts sense maleta. Amb motxilles rebotides de combinacions de color només possibles als vuitanta, bosses apedaçades, compartides o prestades, però sense una maleta pròpia. Tota una viatgera, una aventurera de la vida, de l’anar pel món, pots comptar. En descàrrec meu he de dir que una separació i una pandèmia –dos agents de caos i destarotament personal força remarcables– no semblaven gaire el moment de pensar a tenir una maleta. Sorpresa. 

He deixat la pila de roba plegada sobre el llit i n’he anat a comprar una. La meva pròpia maleta, com la cambra de la Virginia però en versió verd fosc i amb rodetes, molt menys rellevant per a la literatura i el món, però, pels somriures que la dona que me l’ha venuda i jo que li demanava consell dúiem al tros de cara destapada, una maleta en ves a saber quants mesos o trenta-set anys ha fet tot l’efecte que també podia ser important.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...