Mama

Foto: Lilim

Havia tingut un mal dia. Unes vint-i-quatre hores d’aquelles que llençaries a la tassa del vàter. Per sort aquella tarda, casualitats de la vida, venia ma mare a casa meua. Quan va sonar el timbre, em vaig sentir salvada. Menos mal que has vingut, mama, que porto una enrabiada que ara t’ho explico. I me la vaig abraçar.

Vam fer coses que fem quan ve ella a passar un dia a casa meua: arreglar les plantes, comprar-ne de noves, buscar solucions per optimitzar l’espai als trenta metres quadrats del meua existència quotidiana. Fins i tot aquesta vegada, amb un litre de pintura plàstica blanca, cinc eurets, em va fer una passada de meitat cap avall a totes les parets. La tia.

M’encanta, ma mare. A vegades, ho dono per fet, que la tinc. A vegades me’n queixo. A vegades, ma germana i jo la imitem, per riure. Sort que té sentit de l’humor i nosaltres dues, gràcia per fer-ho. Em sembla que és el que més m’agrada del món, que ma mare rigui.

A la nit, quan vam tornar de sopar, em vaig estirar al llit amb ella i li vaig dir, calla, que mirarem una sèrie que he llegit que està molt bé (After Life, de Ricky Gervais, era). Però ma mare cap al final del primer capítol ja es va quedar roquefort.

Jo vaig continuar mirant la sèrie a mitges mentre ella estava de viatge sideral al costat meu. No tenia son, em bullia el cap, havien aconseguit fer-me sentir mala persona, havia arribat a no estimar-me gens, aquell dia –reaccions patològiques que té una quan algú m’emprèn, què voleu que us digui.

Però llavors, mirava la mare dormint, calmada, segura, quieta com una font esculpida que vessa amor categòric i vaig pensar que no, que jo soc bona persona perquè tu m’has fet bona i vaig decidir que, tant de bo sigui d’aquí a molts anys, però el dia que te me mòrigues, mama, te me quedaré a dins meu i me diré les coses que tu me diries i intentaré, ho prometo, estimar-me tant com m’estimes tu.