Segons el calendari encara falten sis dies, però jo ja fa quaranta-vuit hores que esternudo. La primavera sempre arriba de cop i no me n’adono, em dic mentre veig que els dies s’allarguen darrere els porticons verds del balcó i sobre el nas i les galtes m’hi apareix una superfície rosada vermella i pruriginosa. També fa quaranta-vuit hores i trenta-nou minuts que he sabut això que Manel ja no. Que tinc una pena de cent vint centímetres cúbics embolicada a dins i vull fugir cames ajudeu-me dels tòpics d’un homenatge pòstum rovellat. D’un obituari carrincló i ranci dedicat a qui ha posat música, però sobretot lletra, a tot el que no he sabut dir ni pensar durant els últims quinze anys.
Fa poc més d’un dia i mig que un usuari de spotify de nom rocambolesc ha creat una llista amb els seixanta-un temes oficials que conformen la discografia completa dels Manel. I ha estat mentre els feia lliscar sota el meu dit índex que m’he adonat que topografien perfectament tot el que m’ha portat a ser avui asseguda davant aquest ordinador. I és que igual que hi ha carrers, places, bancs i parades de metro de Barcelona que m’han vist fer-me mal i fer-me gran, més de la meitat dels temes de Manel han format i formaran part sempre d’escenes i imatges vitals que se m’han quedat gravades com grafitis d’adolescent a les parets del cervell. A cada tema hi tinc un fascicle vital comprimit. Una píndola en forma de testimoni ocular del que va passar per si un dia ja no.
Així, igual que d’aquí uns anys em serà impossible escoltar El soldadet sense recordar que el vaig aprendre a cantar a duet de matinada a les escales d’un portal, també em serà impossible oblidar que vaig dormir per primera vegada amb algú mentre de lluny sonava En la que el Bernat se’t troba. Que tinc una versió de Corrandes de la parella estable escrita només per a mi al calaix de l’escriptori i que vaig entendre què era penjar-se d’una persona escoltant Criticarem.
Que el temps que es triga a recitar Benvolgut de principi a fi és la distància de l’institut a la piscina municipal o que cada vegada que sona A veure què en fem envio un whatsapp a algú amb qui fa més de sis anys que ja no parlo. Que el Bàltic a Riga brillava com fanals el juliol de dos mil setze mentre sonava l’Alba a Sant Petersburg i que m’he atrevit massa vegades després d’escoltar M’hi vaig llançar. Que el Canvi de paradigma era de veritat i La jungla no va arribar mai.
Fa quaranta-vuit hores i trenta-nou minuts que he sabut que Manel ja no i també que em persegueix el pensament intrusiu que un dia va ser tres de juny del vint-i-dos i vaig ser al seu últim concert sense saber-ho. Que potser no he aconseguit fugir d’un homenatge pòstum rovellat, però d’alguna manera els he d’agrair això d’haver-me fet gran amb les seves cançons.
2
