Foto: J.D.
Tots els matins són iguals i tots són avorrits. Això vol dir que la mare em desperta ben d’hora i em diu que ja tinc l’esmorzar preparat, i el meu germà és queixa i diu que per què a mi em prepara l’esmorzar i a ell no, que és injust, i la mare diu que quan ell tenia la meva edat, també l’hi preparava. El meu germà i jo ens portem deu anys perquè en realitat jo no hauria d’haver nascut, però diu la mare que quan va saber que vindria a la vida, ja em volia, ja m’estimava. El meu germà diu que no, que mai m’han volgut, que només el van voler a ell, i llavors la mare li pega, i si jo tingués força també ho faria.
Bé, no em despisto: tots els matins són iguals i quan baixo del meu llit i vaig a esmorzar, el meu germà s’està preparant el seu, i tot i així, se l’acaba ell primer perquè sóc molt lent, per néixer i per menjar. Després la mare em deixa jugar al jardí perquè diu que estic molt blanc i que sempre semblo un nen malalt, i quan era més petit sempre estava malalt, però ara ja no, malgrat que tinc aquest color a la pell, que és blanc i també groc, depèn de com em toqui la llum.
De moment no vaig a l’escola, perquè prefereixen que primer deixi de ser blanc i malaltís, i després ja podré començar a aprendre. Els matins són avorrits per això, perquè estic sol a casa i em deixen jugar al jardí, però el jardí ja me’l sé de memòria. De vegades tanco els ulls per veure si me’l sé de memòria i ja sé anar per tot arreu com si fos cec. La mare diu que amb aquestes coses no s’hi juga i que no tanqui els ulls, que si Déu m’ha donat la vista, no he de tancar els ulls perquè sé mirar, i si una persona sap fer-ho, ho ha de fer com a agraïment a Déu.
Aquest matí el meu germà ha esmorzat ràpid, ha agafat la cartera i la bicicleta i ha marxat a l’escola. A la tarda està per casa i ja és menys avorrit, però avui quan ha marxat m’he sentit trist per ser un nen així, com sóc, malalt i groc i blanc, depèn de la llum.
Però de cop, estic jugant al jardí, fent una muntanya amb la sorra, una muntanya que no t’imagines, alta com jo, o potser una mica menys, i miro el cel i veig un zepelí. T’ho juro, un zepelí. He vist com volava pel cel feixuc, molt lent, no com un avió, que el veus i sembla un ocell, el zepelí és més lent i és com si una vaca aprengués a volar i ho fes, així és un zepelí, i he vist com sobrevolava els cavalls i els cavalls no li feien cas, i si fossin meus, hauria muntat damunt un cavall i junts hauríem perseguit el zepelí, però la mare diu que no puc pujar a sobre d’un cavall que no és meu, m’ho va dir un dia que vaig apropar-me massa als del veí, i la mare em va renyar però no gaire, perquè era la primera vegada que m’ho deia, si m’ho hagués de dir cada dia, s’empiparia més, com quan em diu que he de menjar més ràpid.
He entrat corrents a dins i li he dit a la mare que un zepelí estava passant pel cel, i m’ha dit que fa anys que no en veu cap i que potser és un avió i m’he confós, i li he dit que no, que bé que ho sabia, que era un zepelí, i ha trigat tant, que ja els arbres i les teulades l’han tapat i m’ha tocat el cap, i ara no para de dir que no, segur que era un avió, i es pensen que no sóc prou gran per diferenciar-ho. El que em fa més ràbia és que aquesta tarda, quan arribi el meu germà, no s’ho creurà.
