Il·lustració: Eva Armisén
Vivies a Nou Barris quan encara no hi arribava la línia groga. Anaves i tornaves de l’escola amb la furgoneta del senyor Requena, però ja llavors envejaves els nens que marxaven patim patam patum cap a casa seva.
Als deu anys vas canviar de pis. Cada matí pujaves a la plaça Maragall per agafar el 45 o el 19. A la tarda et costava esperar l’autobús –no tens paciència per esperar autobusos ni ascensors– i desfeies el camí a peu.
Als catorze anys vas canviar d’escola i et vas convertir oficialment en el mitjà de transport de tu mateixa. L’institut quedava a mitja hora de casa: ho comprovaves quatre cops al dia. Com que ja duies embranzida, en aquella època et vas rebel·lar contra els vehicles en bloc. I per sempre.
Un taxi no te’l permets excepte en casos d’urgència extrema. Si mai t’atures en una parada de bus, o arriba a l’acte o ja ha perdut l’oportunitat que l’agafis. El teu domini incert de les dues rodes t’impedeix plantejar-te el bicing. El Clio el tens per sortir de la ciutat i prou. El metro és l’opció ràpida, però sota terra no hi entra la llum del cel ni hi toca l’aire.
Trepitjar els carrers crea addicció. Quan et porten els teus passos, els trajectes són una sort i no un peatge. Avances a bon ritme –però massa encorbada, et diu ta mare– i penses i respires i caces idees al vol i depens només de tu, de la força de les cames.
0
0
