Més o menys vida

Aquesta nit he somiat que era un ocell que jugava a perdre i llavors sempre guanyava

Foto: Chiara Cremaschi



Estic llegint un dels llibres més encisadors que he llegit mai. Es diu Més o menys jo, de Miquel Duran, i desprèn una tendresa que captiva, t’atrapa en un món tristament màgic, més o menys com la vida. L’últim que vaig llegir anit abans d’adormir-me va ser que “volar és molt fàcil, només cal tirar-se a terra i fallar”. Potser per això aquesta nit he somiat que era un ocell que jugava a perdre i llavors sempre guanyava. El premi era que l’acaronaven.
 
Per qüestions que ara no toquen, he passat els últims sis dies en una espècie de silenci, en una mena d’esfera on no hi pot cabre ningú més, gairebé ni les paraules. Una dolça expectativa, una por delicada. Deia Maria-Mercè Marçal que la solitud és quan reprens els teus límits; i l’amor quan fas l’intent de trencar-los.
 
Fa molt de temps, durant uns tres anys que van ser tota una època, vaig compartir unes quantes nits amb un noi que, quan era hivern, no m’abraçava, el que sí que feia era dir-me que desprenia fred: no escalfes el coixí, més aviat el refredes. Jo somreia però en realitat el que volia era que m’abracés. Hi ha gent que quan marxa de la teva vida deixa un rastre de gelor, o un accent afruitat, o un solc tirant a dolç. L’altre dia algú em va dir que li havia deixat un regust de solitud i em va semblar una cosa bonica com l’amor quan és bonic.
 
Deu ser normal, de vegades he necessitat unes paraules de tendresa, dir-les i rebre-les, i suposo que no tenir-les i no poder-les dir és la vida fent-se adulta. Però creu-me, si no fos pels silencis, quantes coses hauria dit. Coses que intento oblidar igual que s’obliden els somnis cada matí i omplir-ne els buits de més o menys vida fins on es trobi un deix de perfecció, l’equilibri entre els límits de l’amor, la solitud i la bellesa desarmada.

Nou comentari

Un ramito de violetas
A veces sueña y se imagina/ cómo será aquél que tanto la estima
Més entrades...
I el plaer de les dones?
14 dibuixos de Lyona sobre els tabús, la ignorància i la pressió masclista que reben les dones
Més entrades...