Foto: Bud Helisson
Diu Kundera que un amor pot néixer d’una metàfora, i jo dic que les metàfores poden ser letals, perquè un cop se’t fiquen a dins, ja res no te les pot extirpar. Són els polls de l’ànima i no hi ha prou dimeticona al món per ofegar-les. Riu-te’n de la collonada d’Inception.
Són arreu, sotjant-nos, preparades per saltar i acomodar-se’ns en un replec mental, on les regarem amb les nostres il·lusions o les nostres pors, o tot alhora, perquè no hi ha una cosa sense l’altra, són les dues cares de la mateixa moneda existencial.
Ens assetgen per agafar-nos desprevinguts. Tu només et vols comprar unes ulleres, però totes aquelles muntures –que malparides!– t’esperen allà per provocar-te, amb ganes de fotre’t enlaire les idees i la Weltanschauung: la manera de mirar-te el món, clar, perquè necessites ulleres per interpretar-lo. I tu vas i li dius al dependent que les vols sense muntura, que ja n’estàs farta de veure la realitat ficada dins d’un marc, que jo el que vull és una realitat sense límits, saps què vull dir? El noi et mira, intimidat per tanta vehemència, rere les seves ulleres massa gruixudes, terroríficament grises i estretes. Però tu te’n tornes cap a casa amb les ulleres noves posades i et penses, il·lusa!, que el món ja no té límits. T’ho penses perquè t’ho ha murmurat la metàfora i t’ho has volgut creure.
Les metàfores també són un acte de fe i jo us vull evangelitzar des d’aquí, cada dues setmanes. Proclamem el misteri de la fe.
Dèiem que vas pel carrer cofoia amb les ulleres noves, però les diòptries no et deixen veure la capseta de clips que algú ha perdut al mig de la plaça i que t’exhortaria a posar ordre, tampoc no vols saber res de l’ascensor que està avariat i et xiuxiueja, Nena, per més que pitgis el botó, el giny no vindrà per portar-te a les altures, hi hauràs de pujar pel teu propi peu, esbufegant, ¿a qui se li acut confiar que un deus ex machina et traurà del destret i et transportarà al paradís del setè? Truquets de novel·lista incompetent. Pujant l’escala ja pots vigilar de no trencar-te una cama cantant la cançó que no toca –us ho dic per experiència–, que després ja sembla que el futur estigui sentenciat i tu, seu a mirar-t’ho de braços plegats que ja no hi ha res a fer, reina.
Són elles, les Metàfores Mortíferes. M&Ms. Boles de malabars per a homenets de pam i mig. Semblen tan gracioses i inofensives amb totes aquelles coloraines! Tu te les empasses, te les fiques a dins prenent-les per una cosa innòcua. Però ves que no se te n’entravessi una a la gola i et mati. Que et mati o et salvi la vida, que d’aquestes també n’hi ha, no siguis pessimista, Gurt.
Jo us confesso que amb les meves ulleres noves veig el món més nítid i lluminós que abans, si bé hi ha una cosa que temo: la centrifugadora. Però d’això tan esborronador ja us en parlaré d’aquí a dues setmanes.
3
0
