Els metges també ploren

Foto: i m

Els estudiants de medicina saben que, a part d’aprovar els exàmens, han d’aprendre a blindar-se, establint una distància intangible però abismal entre metge i pacient. Sembla un requisit imprescindible per sobreviure en un ofici en què el sofriment i la mort truquen sovint a la porta.

Però una cosa és fer veure que la situació d’un determinat pacient no els afecta i una altra que realment no els afecti. Les persones podem aconseguir dominar les emocions de cara enfora, però la veritat sol anar per dins.

I la veritat és que els metges són persones. I que, com a tals, pateixen en silenci. Haver de negar els sentiments per mantenir un posat neutre i poder atendre el següent malalt ha de ser un exercici esgotador. Tantes pèrdues no plorades, tants dols no elaborats, tanta tristesa que no troba sortida. Tant dolor avortat.

La mort sempre guanya, tard o d’hora. I quan guanya la mort, en lloc de plorar junts metges i pacients, s’eixampla la distància: els metges se senten fracassats o impotents però no en parlen, i els familiars del difunt engendren certa ràbia (conscient o inconscient) cap a uns professionals de la medicina que no han sabut impedir que el pacient es morís i que, a sobre, diries que ni tan sols s’immuten davant la pitjor de les desgràcies.

Tots plegats –els qui duen bata blanca i els qui no– hauríem d’entendre que la feina dels metges no és curar els malalts, sinó intentar-ho. Tots plegats hauríem d’entendre que els metges –un gremi, per cert, cada cop més feminitzat– només són persones que han estudiat durant anys per treure’s una de les carreres amb més sentit del món, però que no són déus ni fan miracles. És més: els metges també són mortals i també els fa por morir-se. Tractar-los amb una veneració exagerada –és un col·lectiu molt sacralitzat, encara– no afavoreix ningú, només ajuda a fer créixer una arrogància que va en contra de la humanització de la medicina.

Si la relació entre metge i pacient fos més de tu a tu, hi guanyaríem tots –els qui duen bata blanca i els qui no. Potser fins i tot ens estalviaríem una obstinació terapèutica que no porta enlloc. Perquè les paraules no curen però les proves i tractaments innecessaris, tampoc. A la llarga, la insensibilitat com a mecanisme de defensa té més efectes secundaris que la quimioteràpia. En canvi, una conversa empàtica no fa cap mal al cos i reconforta l’ànima.

No hauria volgut saber però he sabut que els metges també ploren. En veu baixa, sense llàgrimes, sense amics que els consolin. D’amagat. No hauria volgut saber però he sabut que els metges també voldrien poder plorar.