Foto: Lukas
L’estadística és aquella mentida que diu que, si jo menjo un pollastre sencer i tu no en menges cap, tots dos n’haurem menjat mig. L’exemple és absurd perquè soc incapaç de cruspir-me tot un pollastre i el més normal seria que en realitat fos jo qui no en mengés cap, perquè hauria preferit tres maires, quatre pèsols o –què cony– un llamàntol a la brasa, però sobre pollastres el resultat estadístic seria el mateix. L’exemple és absurd, també, perquè el marge d’error és enorme, un cara o creu. L’estadística vol volum i distància –i sospito que una mica de temps– i quan comences a manegar xifres prou grosses la mentida ho va sent menys.
Un altre problema de l’estadística és que les persones hi desapareixen, hi fan gruix però no són. Fan de numerets invisibles que apuntalen una última xifra. No és el mateix dir 10 que 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10. La impressió és tota una altra. També passa que l’estadística només enfoca cap a un lloc i les persones som en molts, uns més, uns menys, a estones, convençuts o per inèrcia, i acabem formant part de gràfiques de resultats que en realitat diuen molt poc de nosaltres. Persones a l’atur, operats de miopia, classes tancades, empreses en fallida, separacions; podem ser en totes, en cap o només en algunes, però hi som a la nostra manera, per un camí que és propi i que no apareix enlloc.
La història de cadascú no es pot explicar amb xifres. També per sort, crec jo, perquè ves, qui n’ha de fotre res dels meus motius o del camí que m’ha dut al tant per cent dels aturats, dels separats o dels exmiops. I així, quan es parli de nosaltres com a habitants dels percentatges d’una crisi, serà divertit que la nostra memòria tregui el cap amb bon humor, si es pot, per dir que no va anar així, que de vegades els números no en tenen ni idea, que no saben qui som però que gràcies igualment, ningú farà mai un lleig al seu mig pollastre.
