El meu nord

Casa teva serà allà on són les persones que estimes

Foto: Kolby


T’has posat a la butxaca la brúixola de la casualitat. Hi ha una agulla al mig del vidre que et diu amb qui has d’anar, de qui t’has d’allunyar. Li fas cas perquè trobes que té força raó. Segueixes el rastre de coincidències, de fets inexplicables. I quan te’ls has fet teus, et veus prou valenta per dir al món: sí, jo crec en això. En els moments que no necessiten ser explicats, sinó viscuts.

Et guies per les petites complicitats. Ja no dones corda a les baldufes que no vols veure girar. Esquives els fulls de ruta, evites els sopars forçats. Fins i tot, no saps ben bé com, t’atreveixes a dir no a aquell màster i aquell sou dubtós i aquell discurs que només accepta la línia recta. També estàs sola quan cal per aprendre’t a estimar. Per curar-te, per fer una mica de cas a aquella ferida que amagues entremig de l’esquena i del pit. I fer net, a poc a poc, tot i que les cicatrius també formen part del cos. 

La vida es mereix coherència. I si t’has d’arriscar és millor perdre-ho tot que carregar, entre els braços, l’interrogant més traïdor: el del condicional. No ho sap ningú, però guardes un mocador blanc que treus quan l’única ombra que veus al voltant és la teva. Tampoc saben que encara dissimules les llàgrimes per no semblar massa fràgil. Ni que, tot i que no ets partidària del sempre, hi ha instants que no voldries que es morissin mai.  
 
T’ho prens tot a la valenta. T’agafes amb força a allò que estimes, i ho sents. Molt endins. El dolor, l’amor, les pors. Et dominen les emocions, et droga la intensitat. Se t’acceleren els batecs, com si volguessin escapar-se. Tota tu ets una fugitiva que esquiva com pot els bassals de la indiferència. 
 
Però hi haurà un dia que no et caldrà marxar enlloc ni amagar cap mocador. Casa teva serà allà on són les persones que estimes. Les cuidaràs. Perquè són les que t’abracen quan arronses les espatlles i dius que estàs bé, però elles saben que no. Et llegeixen, t’intueixen, l’encerten. Trepitgen rellotges, allarguen el temps i vénen.
 
I tu també hi vas. Amb la brúixola al fons de la butxaca i amb el nord dins del cor. 

Comentaris

    Anònim Desembre 18, 2017 11:53 pm
    "T’agafes amb força a allò que estimes, i ho sents. Molt endins. El dolor, l’amor, les pors. Et dominen les emocions, et droga la intensitat." Em ressona tant tot l'escric, em sento tan identificada amb les teves paraules, em sento tan com el que expreses.... Gràcies.
    mercè a.r. Gener 24, 2017 10:57 pm
    M'ha tocat i agradat molt el.teu texte, Gemma. Diu de l'experiència i la sensibilitat. M'hi puc identificar en les meves i em.fa sentir menys sola en aquesta travessia. A vegades però, l'amor no es correspòs i cal fer del desig una sublimaciò. Continua escribint i inspirant.nos. Abraçada ;)
    Anònim Gener 24, 2017 6:19 pm
    Precioso! Me ha llegado al corazón. Gracias por esta maravillosa reflexión. M. Estrella
    conxu Gener 24, 2017 5:44 am
    Faig meves les teves reflexions..es mot ceet tot el que dius..Precios
    Anònim Gener 23, 2017 10:16 pm
    M'agrada molt aquest escrit. Amb l'edat he après a fer cas a les agulles. Costa però es viu millor.
    Anònim Gener 23, 2017 10:16 pm
    Ohhhhh, que maco, i com m'ha agradat, que intens!!! Felicitats !!!
    Sara Panisello Novembre 27, 2016 10:33 am
    Al que dius es la vida quens a tocad i tenim que acomensa a pendre Pero realment costa!!
    Anònim Desembre 9, 2015 7:19 pm
    Gemma, gràcies! He llegit en el teu escrit tot el que porto a dins, tot el que sóc o vull ser. Ho podria haver escrit jo mateixa, no ho hagués fet tan bé però!
    Acat Novembre 11, 2015 8:23 pm
    M'estic enganxant als teus escrits! Em sento identificada en tantes frases...
    https://phajsi.wordpress.com/ Novembre 4, 2015 6:23 pm
    És preciós. Molta veritat en poques paraules. M'ha remogut perquè sento coses molt semblants...:) Merci Gemma!

Nou comentari

Pur ti miro, pur ti godo
Philippe Jaroussky i Danielle de Niese interpreten el famós duet de Monteverdi
Més entrades...