Foto: Amanda Tipton
Agafo el llapis a la meva manera (els meus dits van repetir no i no a la goma correctora verda). Sóc pèl-roja. Tinc cinc germans. Escolto músics que van néixer fa noranta anys. Quan plou salvo cargols de les voreres, no sabeu el greu que em sap aixafar-ne un. Si hi ha un vidre, el recullo. I si no ho faig, a mig carrer giro.
No sortiria mai de la vida de casa amb ulleres (només si tingués conjuntivitis). M’obsessiono amb cançons i les escolto fins a saber el minut exacte en què la noia mira el noi. La Marta se’n riu de mi perquè sopo dreta. Tinc l’habitació ordenada un matí i mitja tarda cada dues setmanes. M’enamoro de persones per detalls petitíssims. Algunes nits he estimat tant que he confós què volia dir estimar. M’embalo quan algú m’agrada i perdo el nord, i faig bestieses i de debò, oblida-ho, que aquella no era jo.
La vida em dona regals: en un moment precís penso en tu i al cap de res em truques o m’escrius i sembla impossible que passin aquestes coses. I dic que hi ha quatre persones amb qui estic connectada. Sona estrany, però en tinc proves: casualitats que en el fons són complicitats.
Agafo bitllets i m’enlairo sola i me’n vaig a països i amb dos daus jugo a tornar a començar. Faig que casa meva sigui el lloc on ens trobem. Dic que aniré a dormir a les onze i em llevaré a les set, però és la una i el despertador demà sonarà cinc vegades cada cinc minuts. Sota l’aigua soc lliure. A fora, quan dic el que penso, també.
M’agrada la gent que riu de veritat, sense fer comèdia. Que li brillen els ulls quan s’il·lusiona, que fa el que diu, que és tal com és. Els que en comptes de jutjar a l’engròs, saben veure el matís. Els que, agafin com agafin el llapis, escriuen i llegeixen la vida a la seva manera. I en algun tros de pàgina, em deixen dir-hi la meva.
6
0
